OPINIÓ

La mida importa

Ho he de confessar: pertanc a aquesta meitat de la humanitat que no seria mai capaç de deixar un llibre a mitges. M’ha passat poques vegades, això, amb títols que no relataré aquí per respecte als autors de la catàstrofe. Davant l’impuls, sempre les mateixes preguntes: I si passes una pàgina i de sobte arriba aquell gir? I si el final fa que pagui la pena? I si s’ha de mirar amb perspectiva, aquest llibre, una vegada acabat i ben paït? Quan ets pecador de mena, les temptacions sempre hi són.
És per això que, quan he de triar un llibre, em costa un horror decidir-me per un de llarg. Perquè si les temptacions de continuar llegint són grosses, els arguments que tiren cap enrere també ho poden ser. Monumentals, en algun cas. I si no m’agrada? I si aquestes cinc-centes pàgines m’hipotequen un mes i mig de creuar els dits perquè per favor s’acabi? I si el mite que hi ha darrere el títol en qüestió, si és que n’hi ha cap, fa ombra al mateix llibre?

Em costa, triar llibres llargs. Gaudesc de llegir nouvelles de poc més de cent pàgines i llibres de poesia amb poemes que són el resultat de passar-hi moltes vegades el ribot. Pens en Fred als ulls, d’Antònia Vicens, i els seus poemes escrits amb tinta blanca o invisible. Pens en les cent vuit pàgines ben espaiades, flonges, de Lítica, de Lucia Pietrelli, i aquell no sobrar-hi ni faltar-hi res. Pens en Veus al ras, de Sebastià Perelló, i aquell dir tantíssim i no dir ben bé res en només dues-centes vint pàgines en format menut, de butxaca de Levi’s. Sempre li ho dic, a Maria Bohigas, que tenc una debilitat inexplicable però certa pels llibres petits de Club Editor.

També em passa, però, que la llei de "com més curt, millor" no sorgeix efecte, i més d’una vegada m’he vist caure de cul després de superar la por dels llibres llargs. Aquella hipoteca. Aquell trobar-me a les darreres pàgines de les cinc-centes noranta-dues que té Middlesex, de Jeffrey Eugenides, i passar una penada perquè el seu univers lubricat i d’idees lliures s’acaba, o continua només dins meu, en la relectura. Aquell descobrir Cos, d’Olga Tokarczuk, i voler tres-centes setanta-set pàgines més sobre embalsamaments, pèrdues, rareses i viatges. Aquell encetar la novel·la de novel·les que és La recerca del temps perdut i entendre que les llegendes no fan cap favor a l’obra ni a l’autor, molt més accessibles del que molts ens han volgut fer creure.

La mida sí que importa: per als que no deixam els llibres a mitges, implica temps i compromís, paciència i previsió. Privilegis que avui, en els temps que corren, no són gaire abundants. Però si hi ha una cosa a què no pens renunciar mai com a lector, aquesta és la capacitat de sorprendre’m. Vull que un llibre de set-centes pàgines em faci creure que n’he llegides cent vint; que m’emblanquini. Vull que una obra poètica completa em deixi amb ganes de més. Vull contradir tòpics, generar-me els propis. Que un llibre llarguíssim que estic a punt d’acabar em miri burleta, de coa d’ull, i em digui: la mida importa, però no ho és tot.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF