Mestres Lalo Schifrin i Arturo San Agustín
Acabava de fer 93 anys, va compondre música que la pantalla va immortalitzar, com la de Missió Impossible, i fins i tot havia rebut un Òscar, o sigui que havia tingut una carrera llarga i plena. Però per més llei de vida que sigui, la notícia de la mort de Lalo Schifrin m'ha causat un sentiment de tristesa i de nostàlgia.
En una vida anterior, quan la música vivia als discos de vinil, vaig comprar a Nova York un recopilatori de sintonies de sèries, on hi havia tota la meva infància televisiva. Quan va sonar la de Mannix, amb aquell esclat de percussió inicial i aquell piano de jazz elegantíssim, vaig dir-me que algun dia la convertiria en la sintonia d’un programa, i quan el 1994 vam crear l’Alguna Pregunta Més?, el propòsit va esdevenir realitat.
Un dia li vaig demanar si recordava en quines circumstàncies havia compost Mannix i em va contestar: “Amb molta pressa. Els encàrrecs sempre eren per ahir”. Deia Schifrin que les bandes sonores per al cinema eren com una carta, però que les sintonies de sèries eren com un telegrama, que havien de cridar, que havien de fer que l’espectador deixés la cuina per seure davant el televisor.
I quan encara estava amb això, sento que ha mort Arturo San Agustín. Un altre cop, una punxada. Aprenies a fer entrevistes només de llegir les seves. Rumiaves les seves sentències: “En el fons, l’entrevista és l’art de ser rebut”. Una conversa amb ell era entrar en un món d’observacions personals, esmolades, cultes i humanes en lloc de la frase prefabricada amb idees de lloguer que ara sovinteja. Tenia una mirada, literalment i figurada, que ho captava tot. Els seus reportatges sobre la dona cremada viva per uns nois al caixer on dormia va ser com agafar Barcelona per la solapa i obligar-la a reaccionar davant el mal. Sabia triar els temes i les paraules per referir-s’hi. Han mort dos mestres.
