Un matí de diumenge al Moco

Deu del matí d’un diumenge al carrer Montcada de Barcelona. El grup reglamentari de turistes fa la primera cua del dia tot esperant que obri el Museu Picasso. Però uns metres més enllà, un altre grup espera, també, per entrar a l’edifici del costat, el palau dels Cervelló. És gent jove i n’hi ha molts de locals. Ha corregut la brama: cal anar al Moco (Modern i Contemporani) Museum.

Sense fer el soroll del nonat Hermitage barceloní, a la ciutat li ha sortit un museu privat que ve d’Amsterdam, carregat de Banksy, Basquiat, uns tocs de Warhol, experiències immersives, projeccions de dibuixos en moviment, obres de grafiters i art digital.

Els amants de Miró, Giacometti o Calder hi reconeixeran una estàtua de Dalí, una cara de Marilyn i un pot de sopa Campbell. La resta no té ni vint anys, o potser ni vint mesos. Sembla el museu del relleu generacional, tot és brillant, acolorit, endreçat i llaminer com un estoig de Caran d’Ache. El rosa xiclet és el color corporatiu del museu. Els grisos de Banksy han vingut del carrer, desafiants com correspon a l’estètica d’Urquinaona i a la frase “Els crims més grans del món no els comet gent que trenca les normes sinó gent que les obeeix. La gent que compleix ordres és la que llança bombes i massacra ciutats”.

Als panells informatius es certifica el canvi de guàrdia cultural. Els textos, en comptes d’entretenir-se amb la biografia de l’artista, s’adrecen a la vida del visitant, a qui li expliquen quin sentit té el que està veient i li dicten les preguntes que ha de fer-se davant l’obra: “Aquesta instal·lació de diamants expressa que compartim més semblances que diferències. La vida és dura però ens fa més forts. Celebreu la vostra llum indestructible. Qui són els diamants de la vostra vida?”

El Moco vol tenir un propòsit, com Disney, Benetton, Nike o Starbucks. Per això ha agafat la frase que corona tots els bitllets de dòlars americans i l’ha adaptat: “Confiem en l’art”. Amén.

Antoni Bassas és periodista.