Mallorquinisme(s)
D’aquí a deu dies celebrarem, amb covid o no, la Diada de Mallorca. Una data assenyalada per recordar qui som, d’on venim i cap a on anam. Una data que ens parla de mallorquinitat i mallorquinisme.
Però què és el 'mallorquinisme'? Aquest concepte es pot definir –tal com diu Marimon i Carrió– com una ideologia, sentiment o actitud política que dona una importància cabdal al país (Mallorca, les Illes Balears, els Països Catalans), a algun aspecte de la seva història o la seva cultura, o a la defensa del reconeixement de la singularitat de la identitat insular. Aquest concepte, si bé només pren forma a partir d’un fet subjectiu –la voluntat d’identificar-se nacionalment amb Mallorca– es basa en una sèrie de característiques objectives, de les quals la llengua i cultura catalanes són el tret diferenciador més característic, però no l’únic: la història, el fet insular o el model econòmic serien uns altres elements diferenciadors.
Però n’hi ha només un, de mallorquinisme?, segurament no. I és que en un primer nivell d’identificació podem dir que existeix l’afecció per Mallorca. Qui no vol el millor per a la seva gent? Quasi tots els illencs hi tenen certa estima, a aquesta illa, independentment de l’origen, l'edat i la professió. Ara bé, aquesta mallorquinitat és poc més que una remor romàntica, una identificació difusa amb un equip de futbol, una banderola, les festes d’un poble o un paisatge bucòlic, i en cap cas va més enllà de bravatejar sobre com de bé que es viu a Mallorca en un sopar amb amics de Madrid. És el que Antoni Trobat anomena “mallorquinisme de platges guapes”. Convé en aquest sentit tenir en compte les aportacions de Ferran Archilés. Aquest autor valencià considera que el sentiment regional, creat al llarg del segle XIX, és, de fet, una concreció d’una identitat nacional més àmplia, l’espanyola. Això es tradueix en la construcció d’una Espanya amb una marcada especificitat regional. Aquest sentiment folklòric no entra en cap cas en contradicció i conflicte amb una identitat nacional superior (l’espanyola), sinó que més aviat la complementa. La fa més concreta, més forta, i li dona una forma específica i tangible (sempre que acceptem el caràcter subsidiari del fet de 'ser' mallorquí).
Existeix també, en un segon nivell, un altre mallorquinisme. És aquest entès com la creació de cultura pròpia, en tots els seus aspectes. Aquest mallorquinisme gaudeix de molt bona salut. Mai en la història d’aquesta illa s’havien escrit tants de llibres en català, ni s’havia fet tant de teatre, música, dansa o qualsevol altra producció cultural de tanta qualitat. Mai s’havien fet tantes festes populars, ni s’havia investigat tant en tants camps diversos, des de les matemàtiques fins a la cuina d’autor. Mai, tampoc, hi havia hagut tanta gent estudiant en la nostra llengua. A tall d’exemple, un botó: als territoris de parla catalana, es produeixen en un sol any més d’un miler de discos i 11.000 llibres editats en la nostra llengua.
Hi ha una tercera dimensió del mallorquinisme. És aquest que pot ser entès com a sinònim d’un compromís cívic (i, per tant, poc té a veure amb la identitat pròpia). Cal tenir clar que, quan formam part d’una comunitat, podem influir i participar en el seu benestar implicant-nos en la vida pública. Així, existeix una ciutadania compromesa que s’exerceix de mil maneres. Les mobilitzacions en defensa de la llengua i el territori, organitzades per l’OCB i el GOB, són alguns exemples d’aquesta mallorquinitat. Però no només això, també s’exerceix aquesta espècie d'identitat cívica participant en una associació de veïns, a la junta directiva del club de futbol del teu fill o en un sindicat o entitat empresarial.
No hem d’oblidar que es dona també un ampli moviment de defensa dels drets dels catalanoparlants. Aquest seria la quarta forma de mallorquinisme: l’anomenat moviment de defensa de la llengua. Aquest moviment rep el suport d’àmplies capes de la societat i genera forts consensos. Recordem que diversos estudis sociològics indiquen que el 85% de la població s’oposa a qualsevol mesura per part de l’administració que suposi un retrocés en la promoció i protecció pública de la llengua catalana; el 57% defensa que el català sigui un requisit i no un mèrit a l’hora d’accedir a un lloc de feina a l’administració i que més del 60% de la població considera que l’ensenyament en català a les escoles de les Balears no és gens excessiu. Així, malgrat les possibles polèmiques mediàtiques i partidistes, existeix una massa social que, majoritàriament, defensa –amb molts de matisos interns– que el català tingui un espai propi a les Illes Balears.
També existeix una cinquena forma de mallorquinisme, el polític. El més conegut. Aquest pren molts de noms: regionalisme, autonomisme, sobiranisme, independentisme... però aquests mots són, en essència, diferents graus d’un mateix fenomen: un moviment que entén que Mallorca ha de ser reconegut com un subjecte polític. Aquest moviment pren forma mitjançant un partit progressista (el PSM, ara MÉS); un altre partit de centredreta (UM, ara El Pi); una constel·lació d’organitzacions molt petites però cridaneres (Maulets, Arran, CUP...); i diferents corrents interns dins els partits estatals (aproximadament el 25% dels militants del PSOE i EU, i el 15% dels del PP i Podem). En total, representen aproximadament el 30% del cens electoral, majoritàriament catalanoparlants, amb importants vasos comunicants entre ells però amb una dificultat enorme per encabir-se en projectes unitaris. El mallorquinisme polític és hegemònic a bona part dels pobles de l’illa i té una influència gens menyspreable entre alguns sectors, com el sindicalisme, el teixit associatiu veïnal, l’ecologisme o les entitats de defensa i promoció de la cultura pròpia. Dins aquest corrent, a més, existeixen els defensors de la Catalunya insular –un terme forjat pel socialista Gabriel Alomar ara fa més de cent anys– que representa entorn del 2% –7% de la població de Mallorca.
Aquests darrers són persones que s’identifiquen plenament amb els Països Catalans. No es senten espanyols, llegeixen la premsa barcelonina, miren TV3 i, a l’hora de votar, si poden, trien els partits del Principat. Són en essència aquesta part de la societat mallorquina que ha desconnectat de Madrid i viu, sempre que pot, la seva identitat sense complexos. En contraposició a aquest grup existeix el que es va denominar des dels sectors ultraconservadors com “la Nueva Mallorca”, una espècie de pied-noirs mallorquins, de colons peninsulars que entenen la nostra illa únicament com una simple divisió administrativa d’Espanya (són entre el 10% i el 25% de la població). Són persones que compren al súper i van a fer feina al nostre barri, però viuen d’esquena a la realitat social, política i econòmica del país. Dit amb altres paraules, podrien fer el mateix que fan a Mallorca a Gijón, Madrid o Màlaga, per posar-ne tres exemples.
La gran qüestió és com engirgolar tot això? Totes aquestes dimensions de com es viu la identitat a Mallorca formen un tot, ple de matisos i gradacions. Un ecosistema propi que es retroalimenta i conviu en un territori finit de 3.500 km2. Qualsevol projecte polític, en el sentit ampli del terme, que vulgui reeixir, haurà d’entendre tots aquests elements i donar-los algun tipus de resposta. Així ho van fer el PP de Cañellas i el PSOE d’Armengol. I així ho hauran de fer tots aquells que vulguin construir una Mallorca millor en un temps d’incerteses com aquest.
Joan Pau Jordà és professor
