Quan el mal ve de tan lluny...
En aquest país es fa sentir des de fa temps una diguem-ne escola de pensament segons la qual tota l’hostilitat (política, mediàtica, judicial, econòmica...) que els diversos poders espanyols manifesten de manera quotidiana contra Catalunya, la seva identitat, les seves institucions i els seus governants democràticament elegits, tot això no és més que una reacció defensiva enfront del deliri independentista. Abans del Procés –sosté aquesta beatífica doctrina–, quan el nacionalisme era bon minyó i centrava els seus esforços a influir a Madrid i ficar peixos al cove, la relació Catalunya-Espanya era un idil·li d’amor fratern i comprensió recíproca, Barcelona s’erigia en l’admirat far de la modernitat hispànica, etcètera, etcètera.
No em prendré ara la molèstia de recordar (tampoc no tindria espai) la sèrie inacabable d’incidents i crisis que, durant el quart de segle del pujolisme governant, van marcar les relacions entre els poders madrilenys i la societat i les institucions catalanes, des dels menyspreus lingüístics de José María Calviño, o simbòlics de Julio Feo i de Miguel Ángel Rodríguez, fins a la Loapa i tants altres intents de laminació competencial, passant pel “Pujol, enano, habla castellano” o per aquella campanya del 1993 encetada amb un memorable titular de portada: “Igual que Franco pero al revés. Persecución del castellano en Cataluña”.
Allò que avui faré és retrocedir molt més en el temps, fins a una època en què no existien ni Pujols, ni Felipes, ni Aznars, ni Puigdemonts, ni tripartits, ni demandes de referèndums d’autodeterminació. Des que el catalanisme cristal·litzà políticament al voltant del 1901 i començà a plantejar les seves aleshores moderadíssimes demandes dins del sistema institucional espanyol, la reacció d’aquest (vaja, d’un 90% d’aquest) va ser d’un rebuig tan frontal com crispat i despectiu.
El 1907, després de l’èxit electoral de Solidaritat Catalana, el president del Congrés de Diputats ja advertia sobre “los peligros de un regionalismo exagerado, tal vez perturbador, tal vez anárquico”. I, a la demanda solidària de reconeixement de la personalitat de Catalunya, el cap del govern replicava: “¿Queréis personalidad para hacer jirones la inconsútil soberanía de la Patria? Nunca, nada. Mientras yo aliente y pueda, jamás logrará un gobierno sacar una ley que mutile eso”. Per la seva banda, un pròcer de l’oposició al·ludia amb menyspreu al “espíritu estrecho, mezquino, de la región que quiera reivindicar su personalidad autonómica”.
Durant la dècada següent –fa cent deu anys!– el catalanisme era titllat en seu parlamentària de “nacionalismo rabioso” quan allò que reivindicava era la cessió d’algunes competències administratives de l’Estat a la Mancomunitat. Resulta coherent si considerem que, segons alguns distingits diputats, la Mancomunitat representava “una regresión histórica inspirada en la estrechez de un particularismo regional [...] que constituye una oligarquía efectiva”, i Catalunya era “una región vigorosa, pero no una nacionalidad, ni puede serlo”. Convé subratllar que els autors d’aquestes frases no eren aspirants a dictadors uniformats ni extremistes d’ultradreta, sinó polítics civils situats en el mainstream de l’opinió coetània, partidaris del parlamentarisme i, alguns d’ells, fins i tot amb inclinacions progressistes: Eduardo Dato, Antonio Maura, Melquíades Álvarez, José Canalejas, Niceto Alcalá-Zamora...
He fet només un mostreig sobre els primers quinze anys del segle XX. Si obrís el focus cronològic, ens trobaríem amb les maniobres contra la campanya autonomista de 1918-19, i després amb la ferotge reacció davant la demanda estatutària de 1931-32: el diari Abc clamant "O hermanos o extranjeros", les crides al boicot dels productes tèxtils catalans, l’agressió contra el diputat Ventura Gassol al seu hotel de Madrid, les manifestacions contra el Estatuto, les intervencions parlamentàries de tot un José Ortega y Gasset. Sempre que la majoria de la societat catalana s’ha mostrat reivindicativa dels seus drets col·lectius, les respostes han estat semblants (l’amenaça, la represàlia, la desqualificació) per més que, un parell de cops, el 1932 i el 1979, s’hagi aconseguit amb fòrceps donar a llum compromisos precaris que, des d’Espanya, s’han considerat aviat excessius. El 2006-2010 ni tan sols això va ser possible.
Aquests darrers dies hem assistit al clamor de les autoritats de la Villa y Corte davant la hipotètica –i improbable– descapitalització de Madrid (¿ho recorden, allò de traslladar el Senat a Barcelona?). I hem llegit que “Feijóo lidera un front de vuit autonomies per evitar una via catalana de finançament”; es veu que, a Catalunya, les inversions estatals només beneficien l’independentisme, perquè els unionistes no viatgen en Rodalies... Des de fa almenys un segle i quart l’anticatalanisme (el recel, el rebuig, la fòbia envers la persistència o l’enfortiment de la identitat catalana) ha estat un vector fonamental de la política parlamentària espanyola. No cal dir de les dictadures.
Això, els nostres panegiristes de la conllevancia, els paladins de treves i paus, els defensors de catalanismes assenyats i dòcils ho saben tan bé com jo. Si no ho assenyalen com una part crucial del problema, no pot ser per ignorància; només pot ser per mala fe.
