16/04/2021

Infància: una llei a celebrar i un error a corregir

3 min
Les motxilles dels alumnes d'una escola bressol.

Aquesta setmana el Congrés de Diputats ha fet un gran pas en la defensa dels drets dels i les menors amb l’aprovació del projecte de llei orgànica de protecció a la infància i l’adolescència davant la violència. Es tracta d'una llei per la Maria, la Carmen, en Pere, la Glòria, en Manel, la Fàtima, l’Íngrid, la Rosa... i un llarg etcètera de menors que han estat víctimes de violència i que, en lloc de trobar respostes reparadores, han topat amb la desprotecció. Una llei que intenta omplir la infinitat de forats que ha tingut i té el sistema davant d'una de les xacres socials més doloroses i ignorades.

I és que la nostra societat adultcèntrica ha silenciat una violència que ha impactat en la vida de massa infants i adolescents. Aquesta norma, un clar avenç en la promoció del ple desenvolupament dels i les menors, arriba tanmateix amb una demora d’uns 12 anys. Va ser el 2010 quan el comitè de drets dels infants de l'ONU va recomanar a l’estat espanyol la necessitat d’aprovar una llei integral per donar resposta a aquesta violència. Actualment les dades d’incidència segueixen sent molt preocupants, i, tal com apunta l’Associació Internacional de Psiquiatria del Nen i l'Adolescent, arran de la pandèmia s’ha evidenciat un augment d'aquests indicadors, als quals urgeix donar resposta. En aquest sentit, el confinament ha generat un increment de casos de violència masclista en l’àmbit familiar dels quals fills i filles també són víctimes, així com de casos de ciberassetjament o de sexting, en què els violents han trobat en les xarxes una forma d’agredir sobretot les menors. No oblidem tampoc les violències sexuals -aprofito per apuntar el meu rebuig frontal al concepte d’abús sexual, que minimitza i blanqueja aquest delicte-, que segons l'Organització Mundial de la Salut afecta un de cada cinc menors. Segons la Fundació Vicki Bernadet, el 80% dels agressors són persones de l’entorn de confiança de la criatura, i d’aquests, el 65% formen part de la mateixa família.

Aquesta llei integral aborda aquest fenomen des de la prevenció, la detecció, l’atenció i la recuperació. Per exemple, es promou la formació a professionals, s’impulsen protocols a escoles o centres esportius, es prohibeix la utilització de la síndrome d’alienació parental (SAP), s’estableix la declaració única davant la repetició que es fa actualment (4 declaracions) o es planteja, per exemple, la creació de jutjats d’infància o una fiscalia especialitzada en la matèria. Veníem de molt enrere i aquesta llei, pionera en molts aspectes, situa al centre infants i adolescents per escoltar, respectar i protegir els seus drets. Però també cal assenyalar-ne les ombres.

D'una banda, la norma planteja importants interrogants sobre el seu desplegament real, atès que caldrà veure amb quins recursos i pressupostos es compta; com bé sabem, el paper ho aguanta tot. De l'altra, dissortadament hem perdut una oportunitat en un dels punts més calents: la prescripció. La llei amplia de forma significativa el marge de temps de què disposa el o la menor per denunciar delictes greus com les violències sexuals: a partir d’ara, la prescripció del delicte es començarà a comptar quan la víctima complexi 35 anys, en lloc dels 18, com passava fins ara. En funció de la gravetat del delicte, aquest compte enrere s'allargarà entre 5 i 15 anys; per tant, els casos no prescriuran fins que la víctima compleixi com a mínim els 40 anys. I, tot i que aquest canvi suposa un gran avenç, no és la mesura òptima. Hem de fixar-nos en altres països com el Regne Unit, on la prescripció no existeix i per tant la víctima sempre tindrà l'oportunitat de denunciar les agressions, tingui l’edat que tingui.

Malgrat tot, doncs, a aquesta llei li ha faltat valentia. Calia trinxar d'una vegada per totes el tic-tac de la prescripció, del rellotge que posa entre l’espasa i la paret i força a prendre decisions i a parlar quan potser no s’està preparada. Posar límits temporals als processos victimològics és tan absurd com aberrant i suposa una clara forma de violència institucional, perquè si no arribes a temps, el sistema et seguirà dient “Has fet tard”.

Alba Alfageme és psicòloga especialitzada en victimologia.

stats