La llum de la foscor

No és nostàlgia, ho prometo, però l’apagada general de l’altre dia em va portar al temps perdut de la primera infantesa, abans dels 8 anys. Hi ha una frontera precisa marcada en la biografia de qualsevol emigrant, el punt en què es produeix el trasllat i ja tota la memòria s’organitza en funció d’això, entre l’AE, abans de l’emigració i el que va venir després. Quan, com en el nostre cas, el que deixem enrere és una societat tradicional i rural, el contrast entre les dues realitats converteix aquest punt en una falla. Sento que puc viatjar en el temps perquè parlar de la vida abans dels vuit anys és parlar d’una societat preindustrial, precapitalista, pretot, de fet. El Vicenç Pasqual, un professor d’història amb una extraordinària capacitat expositiva, apassionat per la matèria que explicava, mirava de fer-nos entendre la importància del guaret i jo podia recordar que a casa feien això mateix encara que no sabia com dir-ne, d’aquest deixar descansar la terra en la llengua de la meva família. Tot aquell món, de fet, es va donar en amazic, l’idioma d’AE, i feines vaig tenir, quan vaig voler traslladar-lo a la pàgina escrita, a trobar les correspondències de cada cosa. Encara ara em venen paraules d’estris o elements d’aquella vida de pagès que no sé ben bé com es diuen ni en català ni en castellà. Tot aquell univers va quedar encapsulat en si mateix articulat per un llenguatge que els parlants han deixat de fer servir en una societat que no el necessita per a res. És una manera de veure exactament com es produeixen els grans canvis, com evolucionem amb les transformacions que provoquen els diferents sistemes econòmics. O sigui que si algú va néixer en un entorn rural i s'instal·la a Europa és pràcticament impossible que no s’hi adapti. 

Moltes de les novetats que ens ha portat el progrés industrial i tecnològic ens han canviat la vida per bé: la naturalesa sembla que ha estat definitivament dominada per la humanitat i ja no la temem com els passava als pobles dits primitius, tot i que veient el desplegament que ha portat la mort del Papa es diria que encara necessitem els mites i la religió. Celebro poder posar rentadores i no haver-me de trencar l’esquena al riu com fan encara algunes de les meves tietes, escriure còmodament des de casa, que un aparell renti els plats i pugui alliberar-me d’infinitat de tasques feixugues i poc estimulants. Però com més avenços hi ha, més estranys ens sentim davant del seu potencial, de la seva omnipresència. No és el mateix tenir la possibilitat de fer servir un dispositiu per tramitar-ho digitalment gairebé tot que no que ens obliguin a fer-ho per aquesta via i quedem desfasats perquè ens venen a dir que l’adaptació contínua i constant és un imperatiu ciutadà. Com si nosaltres també tinguéssim obsolescència programada i fossin els objectes creats per altres els que decideixin com hem de viure. Quan no pots fer les coses com les has fet sempre i t’amenacen de descatalogar-te si no et poses al dia, la tecnologia es converteix en una amenaça, un poder extern que coarta la llibertat individual. El mateix progrés que alleugereix la feina i ens facilita la vida és el que ens l’extreu captant contínuament la nostra atenció, atrapats en la pantalla com s’atrapen els jugadors als casinos de Las Vegas. I les grans corporacions, autèntics monopolis totpoderosos, ens imposen la seva visió del món i les seves condicions d’ús sense cap possibilitat de negociació. Som remences digitals al servei de poderosos senyors feudals. Potser per això que se n’anés la llum durant unes hores a alguns ens va produir un cert alleujament, com si ens haguéssim desendollat del corrent i poguéssim caminar lliures, sense mapes, però sense que ningú ens digui per on hem d’anar.