L’estat espanyol es troba encallat des de fa anys en el camí cap a la conquesta plena de les llibertats, després de la mort del dictador Francisco Franco i la successió monàrquica. De fet, ha iniciat una preocupant reculada que comença a afectar les poques bases de la democràcia espanyola, davant el silenci majoritari dels partits polítics del sistema. En definitiva, el règim del 1978 pateix un dèficit democràtic estructural que el fa incapaç d’assumir els reptes d’una societat complexa, plena de desafiaments globals i locals, una societat cada dia més exigent amb la seva democràcia.
Els resultats de les darreres eleccions legislatives espanyoles són un reflex de tot això. Que abandonin tota esperança els qui pensen que es tracta d’un fenomen circumstancial i passatger: hi ha un malestar que recorre els pobles de l’estat espanyol. No és cap accident, sinó la confirmació d’aquest dèficit estructural, que s’hagin hagut de fer quatre eleccions en quatre anys, i continuï havent-hi serioses dificultats per articular noves majories.
En aquest context, la incapacitat de la política espanyola de dialogar amb la dissidència, ja sigui ideològica o territorial, ha portat el sistema al col·lapse. I només en pot sortir i, amb això, ajudar els ciutadans a progressar, si s’enfronta al problema de cara i comença a enfilar solucions que només –i subratllem el ‘només’– poden venir del reconeixement i el respecte de les nostres nacions i de tots els interlocutors i propostes que cerquin garantir l’exercici de drets fonamentals, democràtics, econòmics i socials.
El proppassat 25 d’octubre, a Barcelona, les forces sobiranistes i independentistes d’arreu de l’Estat que concorríem a les eleccions espanyoles del 10-N vam signar la Declaració de la Llotja, una declaració que ens semblava imprescindible després de la sentència que ha condemnat a 100 anys de presó els líders de les dues principals organitzacions socials i els legítims representants del poble de Catalunya, que van fer possible el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, i davant la greu restricció de drets que la mateixa sentència imprimeix a l’acció política.
Una declaració que constatava, en primer lloc, la impossible estandardització de l’estat espanyol com a democràcia homologable. En segon lloc, afirmava el fracàs de l’autoanomenada ‘Transició espanyola’, que no només no es va produir sinó que ha deixat espai a una dinàmica repressiva, autoritària i contrària als principis democràtics essencials, al capdavant de la qual se situa la monarquia. I en tercer lloc, afirmàvem que l’Estat es gira d’esquena als principals acords i tractats internacionals a favor dels drets humans –especialment el Pacte internacional pels drets civils i polítics–, quan és incapaç de conèixer, reconèixer i promoure l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Els partits signants d’aquella declaració, conscients que ens pertoca actuar políticament i formular propostes, vam posar-nos d’acord en un marc comú de mínims, a partir del qual hem de ser capaços de trobar solucions satisfactòries. Un marc basat en el reconeixement i el respecte a drets fonamentals i democràtics com el d’autodeterminació; en el cessament de tota forma de repressió; en l’articulació d’una solució política i democràtica del conflicte que els nostres pobles mantenen en el si de l'estat espanyol, i en la llibertat de les preses i presos polítics i la tornada a casa dels exiliats i exiliades.
Tots nosaltres, que representem una força de 29 parlamentaris al Congrés i 20 senadors al Senat, estem disposats a contribuir a desencallar la situació de col·lapse i regressió democràtica en què ha entrat l’estat espanyol. Proposem seure i parlar. Que tots els actors polítics puguem seure, parlar i negociar, sense condicions, i que es parli del reconeixement nacional i, per tant, del dret a l’autodeterminació de les diferents nacions que formen part actualment de l’estat espanyol. Que s’aturi la repressió ferotge que ha suplantat el diàleg i les solucions polítiques i democràtiques durant massa temps i que ha tingut el corol·lari en la sentència que ha condemnat polítics i líders socials pacífics i d’inequívoc compromís i comportament democràtics i que ha expulsat a l’exili altres líders que han trobat, a Europa, les garanties jurídiques que tristament no ha estat capaç de donar l’Estat.
La majoria que es vol articular entre el PSOE i UP ha de liderar un canvi d’era, ha de certificar la defunció del règim del 78 i assumir la seva responsabilitat de bastir un veritable estat democràtic, de justícia social, d’igualtat i respecte, la qual cosa només serà possible si cessa la repressió, trenca amb els vincles del passat encara existents i reconeix tant el caràcter plurinacional com el dret d'autodeterminació dels pobles.
Si ho fan, nosaltres hi serem. Si accepten seure i parlar amb nosaltres de com els nostres països decideixen el seu futur de manera lliure i acordada, trobarem solucions, estabilitat i progrés per als nostres respectius pobles.
Vicenç Vidal (MÉS per Mallorca), Gabriel Rufián (ERC), Laura Borràs (Junts per Catalunya), Mireia Vehí (CUP), Mertxe Aizpurua (EH Bildu) i Néstor Rego (BNG), en representació de tots els diputats i senadors sobiranistes a Madrid
