Eixamplar el que és possible

Cada cop més ens costa imaginar futur. I encara més, diria que ens costa imaginar un futur diferent del present. Un present en el qual cada cop sentim que s’estreny més el cercle, cada cop sentim més pressió sobre les nostres vides, cada cop sentim més desànim en veure la deriva del món i cada cop sentim fins i tot por en veure aquest declivi que a vegades podríem fins i tot dir que sembla el declivi de la humanitat moderna, no només en la seva construcció, sinó també en els valors humans que l’han construïda o destruïda, més aviat. Així, el present sembla engolir els futurs possibles que serien desitjables i ens costa imaginar futurs que puguin anar a millor. La incertesa, la por, el desgast i la realitat mateixa, ens acosten més a imaginar les catàstrofes que estan per venir que pensar en sortides possibles i viables si la societat s’organitzàs sobre unes altres bases i sobretot, sobre unes altres relacions amb tot allò viu. Mark Fisher va anomenar “futur cancel·lat” aquesta incapacitat col·lectiva d'imaginar alternatives al capitalisme. Com si, malgrat totes les crisis que s'acumulen, no hi hagués cap altra manera possible de viure. Com si no tenguéssim escapatòria i la resiliència es convertís en sinònim de suportar l’insuportable.

I aquesta dificultat creixent s’explica per moltes raons. Per algunes de les que ja he exposat, però també per com s’han modelat els nostres desitjos. Ens pensàvem que teníem clar que era tenir ‘èxit’, gaudir i viure bé. I és clar que tot això depèn del teu context vital i cultural i que està travessat per moltes diferències de classe, d'origen i de gènere, però ens duu a normalitzar situacions d’explotació, i a petits (o grans) autoenganys per fer-les suportables, que arriben a normalitzar, i fins i tot legitimar, desigualtats, injustícies, el racisme, la devastació ecològica, l’espoli, les discriminacions i fins i tot les guerres o els genocidis. A això o a una ràbia i frustració continguda que algun dia ens farà explotar col·lectivament o a implosionar individualment. I quan parlam de transformar aquest model, el relat sovint queda atrapat en les paraules ‘sacrifici’, ‘renúncia’, ‘esforç’ i ‘límits’ o, fins i tot, ‘impossibilitat’.

És per això que ens cal un esforç ingent, molt necessari i determinant ara mateix. Hem d’enfocar la nostra mirada i el nostre desig i pensament no només a advertir sobre el futur que podem perdre (i que, de fet, ja estam perdent): necessitam desitjar el futur que volem viure i, per tant, és el moment de la disputa cultural, política i afectiva sobre què entenem per viure bé, i entendre quines són les decisions que són necessàries avui per fer palanca cap a aquest far comú i desitjable. Sobre això ha anat aquesta setmana el pòdcast que vàrem gravar amb les companyes de la Fundació Rezero i que lliga també amb el contingut de la jornada ‘Decisions de present, impactes de futur: els drets de les generacions futures en els àmbits legal, polític i social’ organitzada a Barcelona per l'Aliança per a les generacions futures i a la qual també vaig poder assistir.

Volem construir el nostre propi futur i no ser només espectadors de les dinàmiques que el devoren, que el cancel·len. Volem i sabem què necessitam per fer-lo possible i quins mecanismes, eines i valors, jurídics, polítics i socials, cal disputar per fer-ho possible. Però hem de tenir clar que el futur del qual parlam no parteix del present conegut, ni de l’ànim de garantir a perpetuïtat un suposat benestar construït sobre l’explotació de persones i territoris en una civilització que col·lapsa ecològicament. Es tracta de construir condicions col·lectives perquè altres maneres de viure siguin possibles i desitjables, i disputar aquesta possibilitat: les xarxes de suport mutu, les cooperatives, l'economia social i solidària, les lluites per l'habitatge, les acampades, les pràctiques de cures i les dinàmiques i articulacions per defensar el territori, l’organització col·lectiva per fer possible una vaga general per una qüestió tan vital com és l’accés a l’habitatge. Totes aquestes són, sens dubte, les esquerdes per on pot tornar a entrar la llum d’un futur possible i desitjable. No ofereixen una recepta única, però ens permeten experimentar relacions diferents i eixamplar allò que avui consideram possible.