La política de blocs davant el que tothom entén com un plebiscit

Els partits polítics entenen que les eleccions generals del 29-N són sobretot un plebiscit. La polarització que viu la societat entre els que estan en contra de les polítiques de Pedro Sánchez i els que o bé hi estan a favor o bé les consideren el mal menor, és la mateixa polarització que es reflectirà a les urnes. Més que no un debat entre projectes, la campanya es planteja com a pugna entre dos blocs que aspiren a concentrar prou força per governar.

En aquesta lògica, les diferències ideològiques passen a un segon terme. El PP i Vox han pactat al Senat: Vox no hi presentarà candidatura a les Illes i el PP hi incorporarà un candidat de la formació d’Abascal en un lloc destacat. A l’esquerra, el PSIB, Ara Més i Front Ampli han cercat fórmules per evitar la dispersió del vot. Al Congrés, Ara Més-Front Ampli incorpora Podem; al Senat, les forces progressistes han acordat llistes unitàries per disputar la majoria a la dreta. Pactar al Senat no és qüestió menor, ja que és la cambra de representació territorial: participa en la revisió de les lleis, esmena els textos que li remet el Congrés i controla l’acció del govern. També intervé en l’aplicació de l’article 155 i en la designació de membres d’òrgans constitucionals. Per això, els partits no volen deixar-ne el control en mans d’una majoria conservadora i molt menys ultraconservadora.

La suma de l’esquerra respon, sobretot, a la voluntat d’impedir que el PP i Vox ampliïn el seu poder institucional, més que no a un aval sense matisos a Sánchez. Però aquesta operació té un preu. Sense anar més lluny, Ara Més, una força sobiranista, comparteix estratègia amb partits d’àmbit estatal i centralistes. Ho fa perquè considera que la fragmentació seria més perjudicial que la renúncia a una part de la seva singularitat.

A la dreta, la contradicció és especialment incòmoda per al PP. Marga Prohens ha procurat durant la legislatura mantenir Vox a una certa distància i presentar el seu Govern com a moderat. Ara, però, el PP s’alia amb una formació que qüestiona els drets de les persones LGTBI i nega la violència masclista i el canvi climàtic. També defensa una concepció uniformitzadora de l’Estat i de la llengua, contràries a la tradició regionalista del PP balear. No és poca cosa per al partit que aprovà dues lleis com la d’espais naturals (1991) i la de normalització lingüística (1986), lleis que Vox derogaria, si pogués.

En tot cas, són pactes forçats per les circumstàncies i l’aritmètica electoral. Cada bloc hi veu una necessitat: l’esquerra, frenar la dreta i l’extrema dreta; el PP, acostar-se a una majoria que li permeti tornar al govern de l’Estat. Però quan la tàctica relega principis fundacionals, els partits han d’explicar què hi guanyen i què estan disposats a perdre. Perquè el 29-N no es votarà només qui ha de governar, sinó també quin preu polític s’està disposat a pagar per arribar al poder.