17/06/2022

Els llibres que no llegiré

4 min

Edmund Locard va ser un criminalista francès nascut al segle XIX. Un celebrat aforisme seu deia: “Només es veu el que es mira i només es mira el que es té a la ment”.

Els anys que vaig participar en l’equip d'investigació de la policia local de Palma, vaig comprovar en alguna ocasió la certesa de la sentència del cosí de Darwin, ja que, a vegades, la boira d'una intuïció podia arribar a ennigular l'arribada de la imatge racional al cervell.

Malgrat disposar de mitjans tècnics d'observació –fins i tot d’accés al laboratori de la UIB–, mai no se'm va ocórrer cercar la data de caducitat tatuada amb tinta invisible a la pell. No la tenia al cap. Ni tan sols ara la vull saber. Bastaria restar la meva edat biològica a l'esperança de vida a la UE, però tampoc no em ve de gust.

Avui, som un policia privilegiadament jubilat, ja que pens, per exemple, que una dona de fer net d’un hotel o un picapedrer s'ho mereixen més que jo –per molts motius.

No he tingut temps d'avorrir-me. Pensionista des de fa 'quatre dies', he començat aferrissadament a fer esport, llegir i a escriure fins i tot damunt la bicicleta –l’activisme social també absorbeix molt. Tinc la impressió que voluntàriament treball el doble per la meitat del sou que quan ho feia obligadament en actiu.

M’imagín que plantejar-se què fer, una vegada deixam de ser 'productius', deu ser una constant vital. Jo no ho he experimentat. 'Netitzar', futur neologisme que ve de cuidar nets, canviar pinyons, llegir i abocar paraules –algunes reivindicatives– sobre el paper ha vingut tot filat.

Sí que em planteig qüestions insospitades per a mi fins ara. Baldament no he fet el càlcul de la meva teòrica esperança de vida, som conscient, com mai, que em faltarà temps. La seva qualitat no em preocupa, l'aplic sempre que puc. I intent gaudir dels bons moments, perquè els dolents arribaran. Procur, doncs, tenir-ho molt present.

Pel que fa a la quantitat de temps, quan veig el que mir, perquè tinc els llibres a la ment, sí que em pertorba.

Tinc una respectable i desorganitzada biblioteca. La procrastinada base de dades, iniciada amb l'Acces instal·lat al Windows 3.1 a la prehistòria digital, continua aturada. Hi ha molts llibres que no he llegit i en continuu adquirint, ja sigui per una bona crítica, recomanació o caprici.

A l'hora de triar un llibre, dubt: assaig, novel·la, narrativa, poesia, biografia, tècnic... En paper o digital, quan mir els prestatges, és com si em trobés davant un bufet lliure. No sé què menjar, m'ho vull empassar tot i no és viable. Què faig? Vaig a la biblioteca, revís els arxius personals, llegesc els infinits diaris o busseig per hemeroteques digitals? Em sent culpable: he deixat un llibre a mitges. Estic traint un gran autor? És massa esbiaixada la meva lectura? No aconseguiré llegir tots els llibres pendents. Quantes meravelles em perdré o triaré malament? I, per què m’ha de fer mal el coll de tant girar-ho, per mor dels llibres ordenats verticalment en funció de les portades amagades, en lloc de fer-ho per la direcció uniforme dels títols visibles als lloms?

Aquesta angoixa es revalua amb cada adquisició. Potser el fet de pagar és la primera passa per assolir un major enriquiment intel·lectual. Imagín que existeix una recerca del que és nou, tot i que, quan més llegesc, més m'adon que el fons sol ser el mateix. Canvia l'escenari i la forma de contar-ho, però la substància es repeteix sovint. Arribem aquí a la pregunta definitiva: llegir o escriure? El dia és molt curt, hi ha vida –i obligacions– més enllà d'aquesta alimentació espiritual...

He llegit, no fa gaire temps, la fantàstica novel·la Reis del món, de Sebastià Alzamora. Encara faig voltes sobre el que és veritat i el que no, ara bé –com diu l'autor– el que relata ben bé ho podria ser. Almenys aquest llibre no em quedarà pendent. I, Ràbia, el seu darrer 'regal', tampoc, ja està gaudit.

Fa un 'parell' d'anys, vaig trobar l’escriptor al passeig del Born, a Ciutat, molt a prop del lloc on comença i acaba la novel·la dels Reis. Feia poc, havia fruït de la seva obra d’art: Sara i Jeremies. Talment un hooligan, el vaig abordar a la plaça dels Borbons –un dona nom a l’indret i l’altra, al monòlit sobre tortugues– i li vaig donar la maneta, les gràcies i l'enhorabona.

Anys després, al febrer de la pandèmia, a Quart Creixent, el dia de la presentació del seu –ara meu– llibre, em dedicà: “Per a (...), aquests dos reis que no ho eren i que criden: visca la llibertat!”. Malgrat que, no sé si es referia a la meva parella i a mi mateix, als personatges literaris, als Borbons de la plaça de les Tortugues o era una al·legoria sobre el nostre poble i l’almoina que es demana –de tant en tant– al palau de la Moncloa, i també a la plaça que obre i tanca la meravella enquadernada. I ara, al diari, en alçar vertiginosament els ulls cada dues setmanes, el veig a prop –incansable– enlluernant fotofòbies del poder. No m’ho acab de creure!

Jaume Pla és inspector de Policia Local jubilat