Una llei de ferro
«A palos de ciego, palos de vidente»
Mario Benedetti
L’afer del comissari Villarejo aplaca tota ingenuïtat, acreix tota perplexitat i concentra la fetor del forat negre de la claveguera d’estat. Com sol passar en les aigües tèrboles d’uns subterranis sempre foscos, hi concorren totes les trampes universals. Mal salpebrades, com és costum, amb uns quants nyaps particulars del xou celtibèric. I, tot i així, assistim fa temps a la difusió sistèmica de dues mentides oficials ofertes com a veritats revelades, de les quals solament queda una inquietant certesa, despullada i permanent. I sinistra.
La primera falsedat, la més barroera, és quan pretenen fer passar bou per bèstia grossa i intenten que combreguem amb l’impossible que tot es deu a un sobtat cas aïllat. Singularment individual, estranyament anòmal i del tot insòlit: la d’un comissari sobrevingudament extravagant, malgrat que el personatge porta dècades servint l’Estat, així en dictadura com en democràcia –valgui el detall–. Servir l’Estat, esclar, en una paradoxal aporia: protegir alhora el PP dels papers de Bárcenas, mentre es persegueix Podem amb dossiers fake o es fabriquen proves falses contra la dissidència catalana. Síntesi: "acabar con los independentistas de una puta vez", en cordial conversa del referit comissari amb el senyor del Hierro, espòs de Dolores de Cospedal, aleshores secretària general del PP. Un cas integral que pretenen transmutar ara en mera desviació personal. Doncs no. Menteixen. El cas Villarejo no és res més que un afer d’estat, un més encara, que neix de les seves entranyes més profundes, per explícites ordres tecnopolítiques, sota les habituals estructures paral·leles, negocis opacs complementaris i partida oficial secreta als pressupostos públics. I poca cosa més. El de sempre quan parlem dels baixos fons de les canonades estatals en un estat democràticament baixíssim.
La segona veritat oficial és una mentida sencera que cau pel seu propi pes: fer veure, amb falsíssima sorpresa, que durant les darreres quatre dècades l’Estat no sabia res de res de les desventures del comissari. Si la tesi fos mínimament certa, l'única versió possible seria que l’Estat és un autèntic nyap, fet desori i disbauxa. Si la tesi fos parcial –que de tanta autonomia fora de control com li van donar, ja anava per lliure i desbocat– ja els asseguro que mai no ens aclariran quan actuava com a Estat i quan va deixar de fer-ho. Però passa que no cola, perquè l'Estat mateix, de forma reiterada, indistintament i sota governs alterns de PSOE i de PP, el va condecorar cinc vegades. Una el 2009 amb Rubalcaba; quatre amb el PP entre 2012 i 2013 en qualitat d’agent encobert, sota Fernández Díaz. Què carai condecoraven exactament els respectius governs? Sabent què? On és la boleta, va? Tampoc és sobrer un altre detall: el primer guardó policial li fou concedit per la dictadura franquista. L’any 1975. Pels seus mèrits al País Basc. Ningú ha aclarit els mèrits. Però el temps i l’espai només conviden a la gebrada d’espinada.
La inquietant certesa resultant d’ambdues mentides és compartida i fefaent: de tot plegat en sabem, en realitat, ben poc. En el cas que ens ocupa –el procés sobiranista i les dissidències democràtiques a l’Estat–, els aparells de guerra bruta han fet de tot i només en coneixem una minúscula part. De tot plegat, s’han escrit rius de tinta, algunes coses fins i tot contradictòries: l’altre dia llegia algú que provava de criticar que se li donés cap credibilitat a Villarejo i, tot seguit, afegia, sense despentinar-se, que el problema és que algunes coses que ha dit s’han revelat manifestament certes, reals i verídiques. L’assalt parapolicial a la BPA andorrana per l’obtenció de la captura de pantalla dels comptes de Pujol a Andorra, posem per cas, és d’una literalitat aclaparadora. El robatori (d’estat) dels papers de Bárcenas, també. I per això hi ha un exministre d’Interior, processat, en hores baixes i sense cap Marcelo, àngel de la guarda, que el protegeixi.
Passa també que hi ha un estrany abús intencionat de les paraules de Villarejo –segons què diu i qui ho aplaudeix–. En aquest trencaclosques, la darrera afirmació polèmica ha estat en relació amb els atemptats d’agost del 2017. Villarejo té munició real per disparar –que l’imam de Ripoll havia estat captat pel CNI, que tenia antecedents i que havia estat empresonat–, però la seva hipòtesi –sense aportar-ne proves–s’alimenta fonamentalment d’un mutisme oficial: la negativa parlamentària a aclarir públicament l’abast d’aquests vincles. Hi juga completament a favor, quines coses, un altre vector estructural: una llei de secrets oficials encara franquista, que conviurà sempre amb la no-llei dels secrets que mai seran ni tan sols oficials.
D’entre totes les lectures –és a dir, relats i explicacions–, la més lúcida, crua i versemblant l’he trobada en el capítol "Villarejo Rey, de Sófocles" del darrer llibre de Pedro Vallín (C3PO en la corte del rey Felipe. La guerra del Estado profundo contra la democracia liberal, Ed. Arpa, 2021). Vallín descendeix amb llanterna a la raó última del Leviatan d’estat: "El grup de Villarejo al ministeri de l’Interior ha estat amb tota probabilitat una llúpia de la part nuclear del sistema democràtic, l’Estat profund, convençut de la necessitat de protegir-se dels seus enemics a qualsevol preu". Continua: "El patriotisme a Espanya mai ha consistit en protegir el país, sinó l’Estat, els seus secrets i els seus pecats. No es pot defensar la nació allà on no n’hi ha, de tal manera que els patriotes d’aquestes contrades han defensat sempre un concret statu quo, auspiciat pel mateix Estat". I encara rebla: "El periodisme espanyol ho té difícil per analitzar el cas Villarejo després d’haver-hi compartit taula, tovalles i el que hi havia a sota. La indagació sempre es gira sobre si mateixa".
I tanmateix, hi ha poques novetats. De debò. Res com el múscul de la memòria per negar el frau del cas aïllat i la poma podrida –quan el problema és el cistell corcat. Tot torna sobre si mateix. El general Manglano, cap del CESID, va haver de dimitir per les escoltes il·legals a mig país l’any 1995 –i s’acaben de publicar les seves memòries, que esmicolen totes les versions oficials dels anys vuitanta–. El coronel Perote va robar 1.235 microfilms que documentaven la signatura d’estat que duien els GAL. Francisco Paesa va fer publicar la seva pròpia esquela mentre fugia. Mikel Lejarza, El Lobo, era espia espanyol i alhora treballava pel comte de Godó. Villarejo feia d’espia i feia negocis i ha emmagatzemat gigabytes d’informació –tots confiscats per l’Estat, que els ha amagat al búnquer–. Sanz Roldán, darrer director del CNI, ha estat un dels discrets visitadors del monarca fugit a Abu Dhabi. I diguin el que diguin, Manglano, Perote, Paesa, Lejarzam, Villarejo o Sanz Roldán sempre van ser Estat. Almenys fins que l’Estat va decidir que deixessin de ser-ho. I amb l’Estat permetent-los activitats paral·leles.
Si l’Estat busca ara, debades, un culpable que l’exoneri només podrà mirar-se al mirall, perquè es trobarà a ell mateix sense cap possibilitat d’innocència. A penes podran recórrer a Roosevelt quan parlava del dictador Somoza: "Sí, és un fill de puta, però és el nostre fill de puta". Al capdavall, la frase "la democràcia també es defensa en el clavegueram" és antològicament i ontològicament, amb tot el seu fang, de Felipe González. Quaranta anys després de dir-la, un altre comissari –Eugenio Pino, que no era qualsevol poli descontrolat, sinó el darrer DAO, director adjunt operatiu, del CNP– va sostenir en seu judicial: "Hemos hecho operaciones que pondrían los pelos de punta. Por el interés de España". Abans, el desembre del 2018, en el cas Tàndem, la Fiscalia demanava i aconseguia a l’Audiència Nacional l'"expurgo previo" de molts apartats del sumari Villarejo: l’argument fou "la protecció de la seguretat de l’Estat". El gener del 2021 el jutge de la causa Kitchen, Manuel García Castellón, ordenava idèntica expurgació d'"arxius i documents especialment sensibles" que afectarien "secrets d’estat". Xim-pum.
La llei de ferro de la raó d’estat, la deriva de la psicopatologia del poder, és així: ets útil fins que deixes de ser-ho. Perquè no hi ha llei més antiga que la que recorda que Roma mai no paga traïdors. Però sí tots els mercenaris. Especialment, no ens despistéssim massa, els que continua pagant avui, ara i aquí.
