Valor literari i literatura valerosa
Dolores Botey Alonso explica, a Memorias de una anarquista (Lleonard Muntaner Ed., 2019), de quina manera la llibertat que tant anhelava, després d'un empresonament de més de deu anys, resultà en una solitud frustrant. Un cop va haver sortit de la presó de Ventas de Madrid, provà de reincorporar-se a la vida social, però: “Quedé muda ¿de qué podía hablar? ¿De modas, de películas y artistas?”. Botey treballava a la CNT i havia dedicat la joventut a la reivindicació de la humanitat i les associacions lliures, i a denunciar l'opressió de l'Estat, l'Església, el sistema i les guerres; a l'altre cantó dels barrots, s'hi va trobar un món que es reconfigurava com si ella i les milers de companyes i companys empresonats i assassinats no haguessin existit (ni patit) mai. Ella havia volgut nodrir el nou present (i els possibles futurs) amb la seva experiència, parlar a la família de fora de la família que havia construït dins; però les dues guerres s'havien acabat i la gent del carrer ja no s'interessava per les lluites col·lectives: hi havia massa ganes de posseir (a la fi) coses i de sortir de les gàbies ideològiques com a individus.
Botey va viure la dècada dels seus vint anys amenaçada per una pena de mort, viatjant d'una presó a una altra i treballant-hi com a directora del cor, oficinista, bibliotecària o cuidadora a la penitenciaria psiquiàtrica. Pensava: si he pogut aprendre coses i veure món, no m'hauran fet perdre tant el temps. Els capítols que narra en aquest llibre són esgarrifosos, esfereïdors i, alhora, estan amarats d'una tendresa, solidaritat i lucidesa que ens retornen la fe en nosaltres –com a espècie i societat– i en la música i la poesia, com a llenguatges de l'ànima. L'any 1974, Botey decideix escriure aquests records que no són només seus, sinó de totes les dones amb les quals va conviure dins aquelles cel·les insalubres i enfosquides pel terror del règim, convençuda que la memòria és l'única eina per evitar la repetició del mal, de la injustícia, el genocidi i l'explotació.
Com que sovint envesteixo la primera lectura d'un llibre abans d'abordar-ne els prefacis i epílegs, vaig quedar parada que aquest relat biogràfic tan valuós no hagués passat per un procés d'edició: l'original té errades ortogràfiques, sintàctiques, de puntuació... que, a voltes, traven el lector. Tanmateix, quan n'acabem la lectura, percebem que les imperfeccions del text no el disminueixen: més aviat engreixen, d'una manera peculiar, les virtuts d'una obra que es desplega davant dels ulls com un film casolà, car no es tracta d'una escriptura amb pretensions literàries. Amb tot, és estrictament literatura: l'ús de la llengua per comunicar les inquietuds de l'ésser.
De la mateixa manera però a l'inrevés, es podria dir que l'obra de la poeta Antonina Canyelles –i el seu darrer llibre, Exercicis d'una mà insomne (Lapislàtzuli, 2021)– és literatura anarquista, sense pretendre-ho expressament. “Brillen tant / les rajoles del meu pis / que si hi vaig sense bragues / m'hi veig la cotorra”, braveja la poeta, nascuda l'any 1942 a Palma. Canyelles poetitza una vivència personal col·lectiva: la de les dones cultes de la postguerra que, malgrat que ja tingueren accés a l'educació, toparen amb totes les barreres del sistema patriarcal. Els seus versos van ben de bracet amb les del text de Botey, tot cantant que la llibertat de l'escriptura és, al capdavall, l'única llibertat –car és la llibertat de pensament.
El pare i la mare d'Antonina Canyelles eren de classe treballadora, però tenien una bona biblioteca i sensibilitats artístiques. La poeta va estudiar música al conservatori, tot i que de seguida es va ensumar que una dona músic no encaixaria, encara, en els marcs estretíssims de la societat mallorquina d'aquell temps. Al final, Canyelles s'ha dedicat a escriure i a ensenyar català. De la nostra llengua, n'és una mestra –una virtuosa–: la comanda amb intel·ligència, ironia i el geni que permet a un escriptor de reapropiar-se d'aquesta matèria primera tan potinejada per poders acadèmics, religiosos, polítics i comercials. “També sé fumar, / restar / i multiplicar”, ens etziba a tall de currículum.
La filla gran de l'anarquista Lola, Catalina Paris Botey, va aterrar a vint anys a la Mallorca 'esplendorosa' de final dels setanta. No obstant això, ha heretat el coratge de sa mare i s'ha ocupat de difondre'n la memòria, conscient que no publicava un plec de records familiars, sinó un capítol conjunt de la història que convé de rellegir per frenar els esprints de les dretes i el feixisme. La vida i la literatura valen si són valentes, humanes, i es deixen abraçar per aquest poema d'Antonina Canyelles: “Les coses de valor / les he perdudes / pel camí. // Ja només em queda / el valor”.
