Lisboa 1755
L’1 de novembre del 1755, ara farà dos-cents setanta anys, Lisboa estigué a punt de desaparèixer del mapa per un fort terratrèmol. Aquesta sotragada sísmica tengué una rèplica important en el món intel·lectual europeu. No hi va haver pensador, començant per Rousseau, Kant o Voltaire, que no parlés d’aquest esdeveniment i de les seves conseqüències. En el segle anterior, Leibniz havia establert que, malgrat tot, vivíem en el millor dels mons possibles, exculpant Déu del problema de l’existència de mal. Però després de contemplar la destrucció de Lisboa, la tesi de Leibniz semblava ridícula i alguns es preguntaven, irònicament, si Déu no hauria pogut esforçar-se una mica més.
Es tractà d’un debat molt interessant que actualment sembla superat. Un desastre com el de 1755, més que una convulsió intel·lectual, es limitaria a provocar controvèrsies sobre les mancances estructurals de les ciutats o els problemes de coordinació dels diferents serveis d’emergència. ‘Déu’ és mot proscrit en el discurs públic i, per això mateix, no tendria cap sentit fer ni tan sols l’esforç d’exculpar-lo per les desgràcies del món. Avui, els relats apocalíptics no tenen cap origen còsmic, sinó que són més aviat producte de l’acció humana, sigui en forma de guerra nuclear, de catàstrofe climàtica global o provocats pel risc de ser dominats per les nostres pròpies màquines.
L'oblit de Déu resulta, per a l’home modern, aparentment alliberador. La pretesa omnipotència divina, amb la qual no es podia passar comptes, és substituïda per la genialitat dels humans i la seva capacitat per dominar la natura i dirigir el futur. S’ha substituït el Déu bíblic pel déu del progrés i se sosté la creença que vivim en el millor dels mons possibles perquè és el món que ens permet desenvolupar el nostre enginy i crear la nostra civilització. No és només que el món sigui millorable, sinó que nosaltres el milloram, tot i ser conscients que també ens el podríem carregar del tot. La qüestió és si pot haver-hi un cataclisme que sacsegi també aquesta creença.
És possible que aquest cataclisme hagi començat ja a germinar. Fins no fa gaire, semblava que el progrés científic i tècnic estava lligat amb la prosperitat econòmica i la democràcia. Les societats lliures fomentaven la creativitat i això duia la riquesa, però avui ja no és tan clar. Els països amb les economies més dinàmiques (la Xina, l’Índia, Sud-àfrica, el Brasil…) són règims autoritaris o, en el millor dels casos, democràcies amb fortes mancances. En canvi, en les democràcies occidentals l’únic que creix és el descontentament i la desigualtat, i en determinats cercles ja no s’amaga l’admiració cap als miracles tècnics o econòmics d’aquests països emergents.
Això té conseqüències. La possibilitat que, davant una crisi econòmica o social, la gent cerqui un govern autoritari que actuï amb duresa i contundència, és molt més elevada avui que fa una o dues generacions. La democràcia ja no és el millor dels sistemes possibles, sinó aquell que, davant els nous reptes, respon amb més burocràcia i menys eficiència. Es plantegen escenaris lliberticides i tirànics que, naturalment, no vendran de manera sobtada sinó gradual. El que semblava que no podia passar tal vegada ja està passant. Però a diferència de Lisboa, avui el problema del mal té a veure, bàsicament, amb les persones, i ja fa temps que no tenim cap déu a qui donar-ne la culpa.
