Els més optimistes esperen que aquesta legislatura sigui la dels sostres.
S’ha de dir que la població on es parla millor el català és, segons Jaume Vidal Alcover, Ariany. En aquest poble, el sostre era la part del pis superior de les cases de camp que es destinava a guardar la palla. Fou durant segles dormitori/turment dels treballadors del camp situats a la cua jeràrquica de les finques. El Diccionari, en canvi, diu que sostre és el que, a Ariany, en deim sòtil.
Ja que fa tants d’anys que es va començar a parlar de sostres sense que els nostres governants de cap formació s’hagi decidit ni a esbossar-ne una il·lusió per entretenir la gent, potser hauríem de començar a parlar de sòtils: La legislatura dels sòtils –sona millor? Crec que sí, perquè la paraula no ha patit el desgast d’aquest sostre arrossegat per titulars, promeses, insinuacions i mentides.
Els governants actuals toquen saber que ara començam una legislatura de pròrroga. La Història ens ha concedit aquest temps afegit amb l’esperança que el sapiguem aprofitar per posar límits nous i per aplicar polítiques severament restrictives d’aquest creixement desolador.
La nostra geografia no és generosa amb les esquerres, de manera que els seus governants estan obligats a mirar de cara els grans problemes que el gruix de la gent ha assumit com a expressions de la normalitat. Vol dir això que són necessàries mesures de gran calat, per més impopulars que resultin –més impopulars foren les grans revolucions gràcies a les quals ha augmentat el nombre de sòtils on resguardar-se. Els nostres governants, per exemple, toquen tenir una mirada capaç d’interpretar futuribles i saber, així, que un altre carril o una nova autopista no resol problemes, en crea. Toquen saber que la cultura no pot continuar patint els maltractaments d’inexperts o d’aventurers i desventurats. Que no es pot urbanitzar ni un pam més de sòl, que és menester reduir molt significativament l’afluència turística per terra, mar i aire. Que necessitam plans de desurbanització. Que la política, almenys aquí, ha de dirigir la riquesa al progrés: posar fi a la pobresa, aplicar solucions als problemes que encara pateixen l’ensenyament, la salut, la seguretat –alimentària, social...
En fi, que hem de declarar la guerra a les estadístiques per guanyar qualitat.
