'Lawfare', de la negació al conflicte
La guerra judicial contra l'independentisme català du camí de derivar en un enfrontament insòlit, a l'estat espanyol, entre el poder judicial i l'executiu. Entre jutges i govern, si es prefereix. Pot actuar com a detonant un jutge de l'Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, que du molts d'anys exercint –perpetrant, millor– una justícia de part però que ara ha decidit enquistar-se a encarrilar com a terrorisme la causa que té oberta contra Tsunami Democràtic, amb el propòsit (no explícit, però fàcil de veure) de fer descarrilar la llei d'amnistia i, amb ella, el govern del PSOE i Sumar. Una interlocutòria de García-Castellón esgrimeix com a arguments per acusar de terrorisme Carles Puigdemont i Marta Rovira fets relatius a l'ocupació de l'aeroport del Part del 19 d'octubre de 2019: a saber, que un ciutadà francès va morir d'un atac de cor aquell dia a la terminal T2 del Prat, i que els manifestants de Tsunami Democràtic es van enfrontar a la policia amb “armes” com ara garrafes, botelles, carretons per dur maletes o, fins i tot, algun extintor. El raonament és grotesc i risible, però pot constituir un obstacle important per a la tramitació de la llei d'amnistia. Això ha generat una guerra de nervis que ha dut la vicepresidenta tercera del govern, Teresa Ribera, a suggerir que el magistrat García-Castellón estaria incorrent en un cas de guerra judicial o lawfare, mentre que la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, sense arribar a utilitzar aquestes paraules, ha ironitzat sobre l'evident parcialitat del jutge de l'Audiència Nacional. Per la seva banda, aquest tribunal (del qual se sol dir, perquè és cert, que en bona mesura és hereu del Tribunal d'Ordre Públic franquista, de tenebrosa memòria), així com el bloquejat Consell General del Poder Judicial, han criticat obertament Ribera i el govern d'atacar García-Castellón per interessos polítics, cosa que consideren un atac “insuportable” a la separació de poders. Curiosament, aquestes altes instàncies no han vist mai cap vulneració de la separació de poders en les resolucions i les sentències de García-Castellón (i altres magistrats de la judicatura espanyola, prou coneguts per la seva afinitat més que òbvia amb la dreta espanyolista). Evidentment, el PP no es va retardar gens a fer servir les queixes de l'AN i del CGPJ com a arguments per atacar el govern. Tots (PP i Vox, i els “seus” jutges i fiscals) recorren al victimisme de seguida que en tenen ocasió.
La novetat és que la parcialitat i les pràctiques de lawfare d'una part substantiva de la cúpula judicial espanyola siguin reconeguts, i esmentats pel seu nom, des del govern d'Espanya: fins ara, aquests fets evidents havien estat negats amb vehemència. Una altra cosa és afrontar la situació, i fer-ho amb algun èxit (és a dir, traient a la dreta nacionalista el control, o una part del control, de la justícia). Aconseguir-ho no és tan sols una tasca del ministre Bolaños, sinó que requereix (i encara està per veure que basti) l'esforç coordinat de tots els partits que en són afectats.
