L’hostilitat

La decisió de l’alcaldessa de Barcelona d’abandonar la xarxa social Twitter ha aixecat tanta polseguera que potser ens impedeix posar sobre la taula alguns temes interessants. En primer lloc, observar que abandona només una xarxa social, no totes, i que ho fa davant de l’hostilitat que, segons diu –i me la crec– troba a les respostes als missatges que hi deixa. Twitter, però, no és una xarxa al marge del món real; la mateixa gent que usa aquesta plataforma n’usa d’altres, i si hi ha més hostilitat a Twitter no és culpa de la gent –que és com és–, sinó de la mateixa dinàmica de l’invent.

Com han fet observar alguns analistes molt lúcids (sobretot Jaron Lanier), Twitter no és més agressiva perquè la gent sigui agressiva sinó perquè els responsables de Twitter afavoreixen que les respostes més contundents i vistoses tinguin, per això mateix, més recorregut. Twitter viu de la polèmica, l’afavoreix i l’atia, l’algoritme la premia i multiplica, perquè li interessa tot allò que fa bullir l’olla. D’altres xarxes socials usen algoritmes basats en diferents paràmetres. No és que allà la gent sigui més bona ni més dolenta que a d’altres bandes de la vida virtual o real. Deduir la maldat de la gent dels missatges de Twitter té el mateix sentit que construir una antropologia de la violència basant-nos en el joc dels escacs, que es fonamenta en ‘matar’ les peces del rival i el seu rei.

És curiós d’observar, també, que molt d’aquest populisme s’ha fet dins de les xarxes socials, però ara diu que en vol escapar, un cop ha arribat a les institucions. Que s’arribi al poder omplint-se la boca ‘del poble’ i després es tingui una actitud reticent davant de les baixes passions d’aquest mateix ‘poble’ no deixa de ser paradoxal. En el fons el que repugna d’aquesta xarxa no és l’hostilitat més esquerpa, la qual el polític populista ha avivat per arribar al poder, sinó l’hostilitat a la contra, tot allò que no són aplaudiments i claudicacions i missatges d’elogi. El populista acaba menyspreant el poble; ho sabem des de Shakespeare o Penn Warren.

Els polítics han de saber que les xarxes socials són, d’alguna manera, una imatge de la societat, però no neutra sinó manipulada pels seus amos. Twitter és una multinacional, un club d’opinió ordenat d’una forma que afavoreix més l’enemistat i la polarització que no l’entesa o la comunicació feliç. Quan això els ha anat bé, ho han aprofitat, però quan aquesta dinàmica no els ajuda sinó que pot contribuir al seu desgast, després tornen als mitjans clàssics de propaganda política, que d’altres xarxes socials possibiliten, a més dels anuncis i els pamflets i les balsàmiques entrevistes de televisió.

Les crítiques a Twitter només poden molestar a qui no sap que té opositors, crítics i fins i tot odiadors, o als megalòmans, que l’únic que volen dels altres són tributs, petons i aplaudiments. No és agradable que t’odiïn, i menys quan n’ets massivament conscient. Però la política a partir d’ara es jugarà així, almenys fins que no aconseguim construir el cel a la terra o la república de la bondat de coloraines.

Melcior Comes és escriptor