És l’hora de l'habitatge
En 20 anys hem passat d’un entorn que incubava una gegantina bombolla especulativa –és a dir, no justificada per la demanda final– en el sector de la construcció d’habitatge a un altre on un augment demogràfic notable, i en grau més baix la pressió turística, han impulsat una demanda d’habitatge que ha crescut amb força. Però on, en canvi, es construeix poc. En conseqüència, els lloguers pugen i posen en grans dificultats la població amb menys ingressos (excepte els que ja són propietaris). És avui prou reconegut que el problema de l’habitatge a Catalunya és greu. Certament n'hi ha d’altres, com la sequera o el canvi climàtic, també greus. Però a diferència de la sequera (les reserves d’aigua donen períodes de respir), l’angoixa que genera l’habitatge és contínua i persistent. I a diferència del canvi climàtic, el nostre repte d’habitatge és exclusivament nostre. Contenir les emissions de CO2 al món només es pot resoldre amb un pla d’àmbit global. Nosaltres podem contribuir amb el que ens tocaria en aquest pla, fins i tot ho podem fer encara que no tots ho facin. Però no tindria sentit que assumíssim més responsabilitat de la que ens toca. No ens correspon compensar el que no fan els altres. D’altra banda, una impossibilitat, donada la nostra mida.
El problema cou i no es resoldrà en un dia. Afortunadament, els nostres governs, català i espanyol, ja han entès la necessitat de prioritzar-lo. L’objectiu ha de ser construir, construir i construir (nota: rehabilitar és construir). Amb cura, però sense entretenir-se en detalls i refinaments. És l’hora de l’acció. No dubteu que, si fallem, un malestar ben justificat serà combustible per a l’extrema dreta.
La responsabilitat pública essencial és doble: facilitar al màxim la creació d’espai edificable i articular polítiques socials que ajudin els més vulnerables. Aquest segon aspecte és particularment important en el període de transició que ens ha de portar cap a un estoc d’habitatge més en línia amb la demografia. Ara bé, la política de promoció d’habitatge públic serà una necessitat permanent i convé adreçar-la de manera estable.
Creació d’espai edificable no hauria de voler dir escurar racons i intersticis per trobar sòl. Vol dir fonamentalment crear-lo ex novo per acció normativa. Fa un parell d’anys, tot passejant per Seattle, vaig notar que la pressió sobre preus i lloguers, tot i ser gran, és menor que a San Francisco, la ciutat d’on venia. La raó és que de manera progressiva i sistemàtica s’estan requalificant carrers de casetes unifamiliars en carrers on les parcel·les admeten vuit habitatges. Aquest passat dimecres, en un acte a La Pedrera –patrocinat per Barcelona Global, IESE i la Fundació Torras– Ramon Gras, investigador a Harvard, ens presentava el bessó digital de la regió metropolitana de Barcelona que confegeix la seva empresa, Aretian, amb el suport de la Fundació Torras. És un treball contundent (el resum executiu té 208 pàgines!), molt ben fet, modern, innovador i farcit de dades. Una de les moltes conclusions és que la regió té prou capacitat per encabir-hi adequadament l’habitatge previsiblement necessari en les pròximes dècades. Jo hi afegeixo que tant en vertical com en horitzontal. No hem de tenir recança a la noció que caldrà requalificar terrenys ara no urbanitzables a urbanitzables. Per fer-hi habitatge compacte i en altura (no adossats!). Caldrà sòl, però com que aquest té altres usos (com àrees verdes) convé no tenir reserves a la construcció en altura. També (dec l'observació a G. Ponzetto, investigador del CREI) convenen promocions prou voluminoses que permetin producció en sèrie, i així guanyar productivitat.
Dit això, el protagonisme ha d’acabar sent de la iniciativa privada. No per principi, sinó perquè no hi arribarem, si la dinamització de la construcció té com a actor predominant el sector públic. Aquest, a més d’actuar per si mateix, ha de crear les condicions perquè una multitud de petits i grans promotors es llancin a construir. Que el propietari d’una casa unifamiliar vegi que convertir-la en vuit habitatges li sortirà molt a compte. O que el propietari d’un pis de l’Eixample de Barcelona el pugui subdividir en dos sense demanar la conformitat dels veïns. És cert: aquests propietaris faran diners. Estan en una posició privilegiada. Però si exploten el seu privilegi construint, i no simplement apujant el lloguer, el fi desitjat s’obtindrà: l'oferta augmentarà i la pressió sobre el lloguer baixarà. Surt a compte.
