L’hivern silenciós

Molt barroerament faig referència en el títol de la columna a La Primavera Silenciosa de Rachel Carson. Aquell llibre va ser l’advertència inicial de les conseqüències de determinades accions generalitzades –en aquell cas l’ús de plaguicides– que atemptaven contra la vida/ecosistema/medi natural. Ara podríem extrapolar aquella mala praxis concreta a tota la complexa organització social, econòmica i política que hem construït en les societats capitalistes que maten la vida i tot allò que la sosté i que, ara com abans i com advertia Carson, ens deixaran en el silenci de no-vida. Es tracta d’un silenci incòmode. Un silenci que no presagia bons esdevenirs.

La nostra societat, com la biodiversitat, es va silenciant i sumint, paradoxalment, en una mena de soroll inquietant que pretén omplir la buidor i el desassossec d’individus desconnectats, de l’entorn i de les relacions en àmbits col·lectius, comunitaris, comuns i pels comuns. Aquest soroll pertorba l’enfocament de les qüestions essencials. Ho constatam tot sovint en la manca d’encert en l’abordatge d’aquesta mena de col·lapse i/o transició de la qual no som capaços de copsar ni la magnitud ni la transcendència. Que vivim temps de canvis, ho sabem. Que la realitat dels esdevenirs ens està superant en dimensió i rapidesa i no per bé precisament, també. Que mentre tot es desfà la societat no reacciona, també. Continuam tocant, talment l’orquestra del Titanic.

Estam immersos en un silenci que no es rebel·la contra les violències i injustícies que hem après a normalitzar –mentre no ens toquin a nosaltres, pensam; però totes ens toquen i ho percebem però no ho volem veure. I la intensificació d’aquestes violències i injustícies en el que està per venir també és evident. La pandèmia, la desafecció, les promeses del capitalisme verd ens han desarticulat col·lectivament de manera àmplia i constatable. Han debilitat estructures, han fet tornar determinades lluites al punt de partida i han engreixat els fronts –en quantitat i complexitat– que cal envestir. Aquesta és la sensació generalitzada.

Però lluny del soroll i de silencis paralitzants, el silenci de l’hivern també ens mostra una quietud disposada a reviscolar. És allò que naturalment ens duu l’hivern: foscor, recolliment, alentiment i silenci. Facem que el silenci d’aquest hivern no sigui el silenci definitiu. Aprofitem el recolliment i la calma per allunyar-nos del soroll artificiós que ens pretén confondre, per encertar en la disposició d’energies per a la vida quan la primavera torni a comparèixer per ser seguida de l’estiu. Facem que el silenci de l’hivern, entès dins dels ritmes i cicles naturals de les estacions, no transiti cap al silenci d’una primavera més propera a la no-vida. Generem les vinculacions necessàries, entre nosaltres i amb l’espai que habitam, per a engendrar noves estructures i organitzacions del que és quotidià. Per avançar amb les propostes que rompin el silenci definitiu. Que conflictivitzin aquest “anar emmudint-se” com a comunitats i societats rebels enmig d’una festa perversa que no és nostra i que només ens pretén fer callar. Recollim-nos en el silenci de l’hivern sabent que, subterràniament, s’està generant i enriquint la vida plena que volem viure. Com la terra: “ Quan, el 21 de desembre el Sol entra en Capricorn, la terra està glaçada, nua i inhospitalària. Tanmateix, mai la seva vida ha estat tan densa. Tot s’esdevé subterràniament. La terra s’enriqueix en profunditat però en secret. Tal és el Capricorn. Amb ell ve el temps de la construcció, de la realització a llarg termini, de la solidesa”.

Aquest fragment extret d’El petit llibre dels dies, de J.J de Olañeta, Editor –un tresor infinit arribat fa anys d’una amistat i dona que també s’ha demostrat infinita–, convida a pensar-se en aquest silenci, individualment i col·lectivament, per anar teixint i construint allò que volem que s’esdevengui. Per pensar des de la serenor i el silenci com generar les estructures, les idees, els pensaments, els vincles i les relacions amb tot allò viu i no viu que ens sosté, que ens permetin emancipar-nos del futur que veim venir i no ens agrada mirar. És temps de repòs i silenci, si t’hi deixes endinsar. Però no un repòs en va, ni un silenci funest. Enfoquem els essencials, sostinguem les vulnerabilitats, enfrontem les injustícies i avancem amb passes fermes i col·lectives, feministes, ecologistes, anticapitalistes, antiracistes i descolonials cap allò que sabem que ha de ser el futur possible i vivible per a totes en un món en crisi. “És al cor de la nit, el moment en què l’ésser –com el gra enterrat en l’espera d’una collita llunyana– comença a despertar-se a la llum”. És doncs en aquests moments de foscor, desassossec i succedanis de vida plena, quan les estratègies, lluites i estructures col·lectives comencen a mostrar la seva ràbia i la seva llum.