La hipocresia és un vici comú que inicialment pot semblar innocu, al cap i a la fi, l’hipòcrita no fa mal a ningú llevat de si mateix. El purità que és enganxat mirant un vídeo pornogràfic té, en el mateix acte en el qual és posat en evidència, el seu càstig. És veritat, però, que de vegades l’hipòcrita escandalitza i, per tant, produeix un mal als altres. Aquest és el cas de les persones de les quals s’espera un comportament exemplar. Per això la hipocresia més rebutjable sempre ha estat la religiosa, a la qual avui podríem afegir la dels polítics.
La filòsofa nord-americana Judith Shklar tractà sobre la hipocresia en la seva obra sobre els vicis ordinaris i explicava que, per a la majoria de la gent, aquesta és el pecat més greu: es pot perdonar el lladre o el mentider, però hi ha una resistència a perdonar l’hipòcrita perquè ha perdut tota credibilitat i ha trencat tota relació de confiança amb els altres.
No obstant això, adverteix Shklar que aquesta visió extrema de la hipocresia pot ser, a la llarga, perniciosa. Exigir una excessiva exemplaritat a les persones amb rellevància pública sota pena de ser acusades d’hipòcrites, acaba convertint el seu comportament privat en l’aspecte central de la seva activitat, deixant de banda el que és realment important. Això es veu molt en l’àmbit polític, on avui els debats se centren més en la desqualificació personal i a qüestionar la integritat moral del rival que en les propostes polítiques concretes que aquest fa. No cal dir que això és un greu error. Un dirigent polític serà un bon governant o no segons les decisions que prengui en l’exercici de les seves funcions, i ben poc influirà en això el fet d’haver tengut un afer sexual extramatrimonial o de viure en un barri esnob.
Aquesta classe de crítica és cada cop més comuna, en part perquè és més fàcil desacreditar personalment el rival que haver d’estudiar el seu programa polític i fer contrapropostes. Però no és només un assumpte de peresa. Desgraciadament, té molt a veure amb el que arriba més a la gent. És fàcil avorrir-se en el debat dels pressuposts al parlament, però a tothom li crida l’atenció una xafarderia i, un cop difosa, dona peu a acusar el polític de qualsevol cosa, malgrat que es desconegui quina és la seva responsabilitat. Això no és nou. La política sempre ha tengut un vessant emotiu que ha de conviure amb el discurs racional, però avui aquest darrer cada vegada sembla més arraconat.
Dut a aquest extrem, pot acabar tenint raó Shklar quan afirma que una certa dosi d’hipocresia no és dolenta. No és ni de bon tros evident que eliminar la hipocresia i exigir una sinceritat total sigui bo. Que tothom sabés què pensa realment el president dels seus governats, el capellà dels fidels o el mestre dels alumnes, no faria que la seva feina fos més bona. O és que creu algú que milloraria la convivència familiar si els fills sabessin que en pensen realment els pares de cada un d’ells?
Allò que interiorment pensam de la gent i de les coses pertany a cada un de nosaltres i, en molts d’aspectes, ha de continuar sent així. Sempre passarà que es manifesti una inconsistència entre el que diem i el que fem, i serem acusats d’hipocresia. Tampoc passa res. Si ens topam amb algú que afirma ser tan íntegre per evitar aquest risc, podem estar segurs que, o ens menteix, o estam davant un fanàtic amb molta autoestima.
