L’estratègia del vaitot
Quan s’expliqui el Procés amb perspectiva històrica, és probable que es digui que, a principis del segle XXI, els catalans més catalanitzats –cansats de veure com el seu escàs autogovern minvava i com llargs esforços per avançar en sobirania s’estavellaven contra un TC que hi responia negant-los com a nació– van optar per l’estratègia del vaitot: la del jugador que, veient que es queda sense res, es juga de cop tot el que li queda.
El motor del Procés no va ser intern i autònom: era a Madrid, i s’alimentava de la pulsió de la FAES i similars de rearmar l’Estat com a única nació erosionant l’ambigua plurinacionalitat arrencada de poders intactes de la dictadura –quan se sentien vulnerables– durant la Transició. El Procés va ser, doncs, més reacció que acció. Mentre vam creure en “el peix al cove”, l’independentisme era testimonial. Només va pujar fins a fregar la majoria quan es va fer evident que el “peix al cove” s’havia convertit en un “a cada bugada s’hi perd un llençol”. Mirar-s’ho així desmenteix un pas del seny a la rauxa. Fins i tot el seny més recalcitrant passa a rauxa quan els seus rèdits esdevenen pèrdues. I, en aquest sentit, la consternació d’alguns sectors espanyolistes davant “la sobtada bogeria del sempre assenyat nacionalisme català” només pot ser fruit de la ignorància, l’ofuscament o el cinisme.
Més subtil i menys arriscat que fer un vaitot és amenaçar de fer-lo. Artur Mas va anar a Madrid amb l'amenaça d'un vaitot per arrencar el concert. I perquè el vaitot no semblés un bluf, va deixar que fos creïble que la independència podia ser ràpida i low cost. Ni ell ni altres líders polítics ho creien. Però l’immobilisme de Rajoy i l’exaltació independentista que ja havien suscitat els va empènyer al vaitot. La CUP va forçar el canvi de Mas per Puigdemont, i aquest –ficat per ERC en l’endimoniat joc del gallina– no va saber o poder frenar quan calia. I el vaitot va acabar en bluf mentre l’Estat engegava la maquinària repressiva.
L’estratègia del vaitot continua aglutinant i dividint els partits amb què vol governar Aragonès. La CUP hi creu, Junts s’hi aferra –¿estarien junts, si no?– i ERC es veu forçada a assegurar que la manté. ¿Es pot abandonar sense que l’independentisme torni a ser testimonial? ¿Es pot brandar mentre s’aposta pel diàleg? Difícilment. Però avui, com l’agost del 2006, l’únic actor que la pot fer insostenible és l’Estat. Si el diàleg reporta avenços en autogovern i retrocessos en repressió –si la via política es fa transitable– el vaitot –la via de l’enfrontament– remetrà. Si no, seguirem instal·lats en aquest enervant intent de compaginar diàleg i enfrontament –amb poc poder real per transformar la realitat– que fa tan inestable el govern i tan difícil la governança. L’estratègia del vaitot, per tant, no hauria d’impedir al sobiranisme col·laborar en l’enderroc (“passant pàgina” o girant full) del règim fundat sobre una monarquia corrupta i uns alts tribunals franquistes. Del règim que ens manté tan lluny de la democràcia plena.
