05/06/2021

L'estanc Palau

3 min
L’estanc Palau en una imatge recent. Situat a la ronda de Sant Pau, es va fundar el 1888

Amb la pandèmia s’ha vist molt clar que, malgrat les lleis i les campanyes publicitàries en contra, el tabac és un producte essencial, igual que el pa o els queviures. Els estancs van néixer per vendre al detall el que era un monopoli estatal. Al segle XVIII ja trobem notícies d’aquesta mena d’establiments a la Rambla, als carrers de Gignàs, Canuda o Ripoll, o a la desapareguda placeta de Jonqueres, a més de l’Estanc Reial de Tabacs, que estava situat al carrer Ample. Llavors es reconeixien perquè lluïen a l’entrada una xapa de ferro amb l’escut de la monarquia espanyola, on hi deia “Estanco nacional”. A més, el tabac també es podia trobar a les paradetes dels venedors ambulants que anaven pels carrers i els cafès. 

La primavera de 1888 la placa que identificava aquests negocis es va modificar per una de nova que deia “Expendeduría de la Compañía Arrendataria de Tabacos”, amb unes lletres negres pintades sobre un fons amb la bandera espanyola. Aquell mateix any aquests locals van sortir força als diaris. Els veïns d’Hostafrancs van protestar per l’eliminació de l’estanc que hi havia a la carretera de la Bordeta. Així mateix, es va tornar a obrir l’Expendeduría Especial de Puros Habanos de la Rambla. I al passatge Madoz s’inaugurava l’estanc de les Germanes Carvajal, que va ser l’establiment més luxós i selecte de la ciutat pel que fa a cigars. El 1888 també obria les portes l’actual estanc Palau, a la ronda de Sant Pau cantonada Marqués de Campo Sagrado, un indret que llavors era una frontera física molt evident entre l’Eixample burgès i el Raval proletari.

Aquest estanc encara conserva la decoració primitiva, de quan el va fundar un tal Martín Gili, que posteriorment va traspassar-lo al matrimoni format per Josep Palau i Dolors Manzanos. En aquella època, a més de tabac venien petards i loteria. Ocupava els baixos de la finca annexa a la casa del marquès de Foronda, el poderós i reaccionari amo dels tramvies barcelonins, de qui la llegenda diu que tenia contractada una orquestra que actuava cada vegada que una vaga obrera fracassava, o quan els empresaris aconseguien aprovar una llei que els beneficiava, per a escarni dels treballadors que vivien a la vorera del davant. Llavors els clients habituals dels Palau eren els noctàmbuls que freqüentaven els locals del Paral·lel.

A principis del segle XX, aquell edifici es faria famós per acollir l’oficina d’objectes perduts de la companyia de tramvies, i pel consultori gratuït per als malalts pobres de tuberculosi que funcionava just al damunt. Des d’allí es va viure la polèmica pujada de preus del tabac, l’any 1900. I les freqüents denúncies que assenyalaven els estancs com a llocs on es venia paper de fumar falsificat fet de cotó, que produïa una forta pudor a l’encendre’l. També van ser víctimes de la carestia que va seguir a la Primera Guerra Mundial, quan van desaparèixer els cigarrets egipcis que duien una petita proporció d’opi. I van fer aparició els colilleros, gent que recollia burilles de terra i venia pel carrer la picadura obtinguda d’aquesta manera.

En la postguerra, els estancs i les administracions de loteria van ser una forma de recompensar les persones addictes al franquisme. Mentrestant, l’estanc Palau va seguir en mans de la mateixa família fins a principis del segle XXI, quan van traspassar el negoci als actuals propietaris amb la condició de respectar la decoració original. I allà el tenim, obert a fumadors i no fumadors, com un museu que guarda la història del comerç local de Barcelona en una crisàlide modernista, que ens parla de quan aquest espai era una frontera mental entre dos mons, i el tabac era un article de primera necessitat.

stats