L’ego d’Emilio Aragón
Emilio Aragón s’ha tornat a posar davant les càmeres de televisió amb el programa BSO, l’acrònim de banda sonora original, que acaba d’estrenar a Movistar+. És un espai d’entreteniment diferent dels formats actuals però que, a la vegada, s’imbueix d’un sentit de l’espectacle molt clàssic. És més, a BSO s’hi entreveu la influència del món del circ que porta als gens, especialment en l’aspecte més romàntic i de la poètica de la posada en escena. Sense pallassos, per descomptat, i amb ínfules low cost a l’estil Cirque du Soleil, però sí en la idea d’una gran pista on se succeeixen diferents representacions que formen part d’un tot. Ara bé, BSO no és en directe i, per tant, són la realització i el muntatge els que contribueixen a crear aquesta sensació de fluïdesa narrativa perquè tot sembli més senzill del que realment deu ser. S’intueix, però, un procés de gravació feixuc i aparatós.
Emilio Aragón exerceix de mestre de cerimònies, el cap de pista que gestiona tot el que passarà. Condueix la conversa amb el convidat passejant-lo per la banda sonora de la seva vida. En el primer programa, dimecres passat, Aragón va convidar els directors, productors, guionistes i actors Javier Ambrossi i Javier Calvo, coneguts com Los Javis. Emilio Aragón, a part d’exercir de presentador, és també l’home del piano. Ell s’asseu al davant de les tecles, i els convidats en tamborets al costat, i va tocant algunes de les peces emblemàtiques de la trajectòria vital dels entrevistats. Altres temes musicals són interpretats per altres cantants i artistes escollits per a l’ocasió. Simultàniament s’integren en aquestes actuacions ballarins o conjunts coreogràfics. I tot plegat transcorre en un ambient una mica oníric o màgic, una mena d’espai bonic de fantasia que transmet delicadesa i intenció estètica i amb diferents objectes, símbols i imatges icòniques que remeten als convidats.
El programa desperta interès en funció de la curiositat que generi a cada espectador el famós citat a participar. Però BSO té un gran problema i és que el protagonista principal sempre és Emilio Aragón. El tarannà egocèntric domina tot el relat. Ell presenta, ell toca el piano, ell canta, ell entrevista, ell dona pas a les actuacions i fins i tot explica les pròpies vivències personals en relació a les dels convidats. En el súmmum de l’excés, també fa ús del seu alter ego, un tal Bebo San Juan, que representa que fa sortir les seves arrels cubanes. L’actuació d’Emilio Aragón exercint de Bebo Baldés té lloc al final del programa i és l’espectacle més vistós. Però està posat amb calçador. Posa l’excusa que dedica la cançó als seus convidats. El problema és que el que canta no connecta de cap manera amb l’univers de l’entrevista. Acabes tenint la sensació que Emilio Aragón ha muntat tot el programa per promocionar musicalment el seu alter ego i obtenir una injecció de protagonisme amb la seva disfressa habitual de carrincloneria i falsa modèstia.
