14/05/2021

L’eccehomo Pablo Iglesias

2 min

El gran manament de la llei de la Humanitat és: “No diràs el nom de la Llibertat en va”. Arran dels canvis en la pugna contra l’expansió de la pandèmia, es va conculcar aquest sagrat manament fins a capgirar-ne el sentit: per una qüestió d’horaris per fer caixa. Tot de gernacions sortí als carrers i places demandant a brams la llibertat, ultratjant així les persones que han combatut per la llibertat en aquest país en què la Història n’és tan poc generosa. De la llibertat que ara s’exigeix, el franquisme en regalava tanta com en volgués la gent. Per això Franco va morir de vell a Madrid. Eren més els que reduïen la llibertat als bars de copes que no els que hi fonamentaven la dignitat humana.

On la llibertat és això que demanava la gent al carrer fa uns quants dies, qualsevol mena d’inquisició organitzada des de les altures seria esforç superflu. En realitat, ja hi ha una inquisició, o un sotmetent inquisitorial, formada per voluntaris i espontanis que des de qualsevol cantonada de poble o ciutat emeten condemnes contra aquells que no es conformen amb la llibertat de copes. Potser no ho saben, però són instruïts de manera subliminar pels poders més obscurs de la societat.

Són els poders que, en no aconseguir deixar fora de joc Pablo Iglesias als tribunals, ho han fet als carrers i a la majoria de mitjans de comunicació. (També podeu preguntar-vos: qui és Iván Campo per envestir Iglesias? Des de quina alçada intel·lectual l’ataca?). Ell, Iglesias, no només parlava de llibertat, també la definia i assenyalava les eines necessàries –justícia social, sobretot– per forjar-la. Al principi de la Transició, el seu discurs hauria fluït sense provocar aquestes tempestes del llenguatge prebèl·lic. Ara, ni ell ni la seva família no han merescut una eficaç protecció de l’Estat. Uns i altres l’han castigat, vet aquí un eccehomo per a exemple de tothom.

Hi ha polítics i grans empresaris condemnats pels tribunals que no han estat objecte de penes tan salvatges com les que ha patit i pateix Pablo Iglesias. I la condemna més dolorosa i més injusta és l’establiment d’un joc de simetries en el qual ell ocuparia l’extrem de l’esquerra i VOX el de la dreta, equidistants ambdós d’un centre on ara ningú es vol allotjar si no és tenint un peu a la dreta. Els seus veïns ja es diuen d’esquerra.

Escriptor