L’alegria inaudita de l’escriptor Joan Gelabert

Quan llegesc escriptors que han treballat en la recerca del món espiritual humà, amb un voler entendre l’ànima o el pensament, m’adon del ‘compromís’ que representa dedicar la vida a aquest escriure, em faig petit. Hi pens després de llegir La Revelació, obra inèdita de Joan Gelabert i Rian. A les seves planes, Joan parla del seu retir del món i del seu compromís en la recerca de les veus de Ramon Llull, en la manera com va passar de lector assidu de les seves obres a ser-ne un amic. He arribat a intuir que la majoria d’aquests escriptors escriuen per a si mateixos, sense pensar a publicar.

Joan Gelabert (1956-2021) –escriptor pobler, finat l’any passat– escrivia cercant la revelació de la Llum. Escampava les paraules pel terra de la seva cambra i construïa mosaics que li servien per endinsar-se dins un món que estimava Déu, mentre que a fora romania entenebrit. Al seu espai de treball, les parets són els llibres. Va viure entre pàgines, entre lletres. Combinava la realitat amb l’espiritualitat fins que arriba a una de les seves obres cabdals: El Llibre de la Contemplació, on troba la veu d’amor que el portarà a Déu. Ho descobreix per un camí d’imatges, engrunes on es camina de niu en niu. La concentració, l’estudi sorgeix al petit jardí amb la font on brollen lliris blancs. Al costat a quatre escalons el reducte de la seva habitació. La contemplació no esdevé possible sense un aïllar-se. Gelabert no és que s’aïllàs un temps, com en Henry D. Thoreau, anant-se’n a una cabana al bosc, no, Joan el que va fer, igual que n’Emily Dickinson, va ser anar-se desprenent de tot el que no necessitava per escriure, anar alliberant-se dels pesos que li impedien fer el que volia fer, i anar reduint el seu espai vital a la cambra i al jardí de la casa gran dels seus pares al carrer del Molí. Va prescindir de l’exterior, de la gent, de l’amor mundà. Tot plegat ens fa rumiar sobre un munt de coses que ja ni tan sols tenen a veure només amb el fet d’escriure, sinó amb viure. El que realment ens hauria de sorprendre és que no hi hagi més escriptors que es tanquin a casa seva a escriure plàcidament. El circ de la vida de cada dia no és el que seria sobrehumà?

Què em voleu fer amb les vostres vides?, demanava l’oracle.

Quan Joan Gelabert intenta compartir les seves obres, el coneixement treballat, toca a les institucions públiques i troba les portes tancades. És el desert. Durant aquest temps sovint recordarà la infatigable percaça que Llull feia dels poderosos, reis i papes a fi que es fessin càrrec de la seva empresa espiritual. Els dos no trobaran “companyons” per honrar Déu. Als darrers anys ja no li caldrà cap lluita, ni tan sols escriure. Joan havia abraçat la Llum de Llull.

Amb la lectura de les seves obres, preparant els actes que li hem dedicat la darrera setmana d’abril a sa Pobla; a la conferència d’Albert Soler feta a Crestatx, la taula rodona de Joan Company, l’editor Gràcia Sànchez (El Gall Editor) i mossèn Mascaró. Hem trobat una profunditat inabastable que dona sentit ple al seu compromís vital tan incomprensible vist des del segle XXI. Deixau-me compartir unes paraules escrites per Joan a L’alegria inaudita: “... apareix l’alegria íntima, entranyable i real de la trobada amb Déu, el bé absolut, davant el qual tot perd el seu valor, tota malaltia es guareix, tot fàstic cessa i tota pena s’espoltreix. Aquesta alegria ens diu, sense necessitat que Llull ens ho expliqui que haver nascut val la pena”.

El passat mes d’abril ha esdevingut lul·lià a Mallorca. El 8 d’abril escoltàvem el Plant de la Verge a la venerable església de Santa Eulàlia a Ciutat. Sota la batuta de Ricard Terrades, l’Escolania de Lluc i les veus de Caterina Valriu i de Gabriel Camps recrearen les paraules de Ramon Llull, possiblement escrites a Nàpols, omplint cada racó de la nau central. Ramon Llull, aquesta vegada sense cavall, havia retornat a la parròquia de la seva joventut. La música de Pergolesi amb el seu Stabat Mater, les veus dels blavets, foren una magnífica cloenda del Congrés Internacional Ramon Llull i Itàlia: viatges, relacions, lul·lisme. Sens dubte a Joan Gelabert li hauria agradat poder participar-hi.

Qualsevol cosa –li varen respondre a l’oracle– menys acceptar la mediocritat.

Quan adreçaren la creu i mon fill penjar vegí,

en aquell punt, un gran cop en mon cor jo sentí

de tan gran ira, que per poc no morí;

Del Plant de la Verge

Pere Perelló és escriptor