Juvillà i la capoladora

Novament una resolució de la Junta Electoral Central (JEC) ha inhabilitat un diputat del Parlament de Catalunya per una qüestió de símbols: en aquest cas Pau Juvillà, de la CUP, per no haver volgut retirar en el seu moment uns llaços grocs a la Paeria de Lleida a les eleccions municipals de 2019, quan era regidor. Abans-d'ahir Juvillà, que és secretari tercer de la mesa del Parlament, va anunciar que hauria de frenar la seva activitat parlamentària per motius de salut, però que no pensava deixar el seu escó de diputat. La presidenta del Parlament, Laura Borràs, ha proposat aquest dimarts –després de consensuar-ho amb la majoria independentista de la cambra– paralitzar el Parlament fins que la comissió de l'Estatut dels Diputats emeti un dictamen sobre el cas. La proposta ha tornat a enfrontar els blocs independentista i unionista i ha tornat a posar a primera línia els lletrats del Parlament.

Revivim, per tant, una polseguera molt semblant a la que ja es va aixecar quan la mateixa JEC va inhabilitar un altre diputat que, a més, era president de la Generalitat, Quim Torra. Allò es va saldar amb una brega ulcerosa entre Junts i ERC que no tan sols no ha millorat, sinó que torna cada dia més lletja, tot i que ja sabem que entre tots fan República. És evident, en fi, que la revenja de l'estat espanyol per l'1-O no tan sols no ha acabat sinó que té corda per estona, i que no tan sols pensen utilitzar el poder judicial, sinó també el semijudicial, el parajudicial o el subjudicial: com se n'hagi de dir d'organismes com el Tribunal de Comptes o la susdita JEC, que no són pròpiament tribunals, però que són capaços d'emetre resolucions que seguen arran, i que fins i tot se situen per damunt d'un Parlament i, per tant, de la voluntat expressada pels ciutadans a les urnes. Duen més de quatre anys practicant el seu joc brut per dur a terme aquesta venjança, i, encara que pugui semblar impossible, tot fa pensar que s'hi poden dedicar molts més anys encara. Això no és tan sols tediós fins a l'esgotament, sinó també un malbaratament escandalós de recursos públics. Els organismes públics, que paguem tots els contribuents, no existeixen per servir en la persecució dels personatges més detestats pel nacionalisme espanyol, que són els independentistes catalans.

Per la seva banda, sabent que les coses són així, l'independentisme català ja hauria d'haver après a jugar d'una manera més interessant que aquesta d'anar enviant víctimes propiciatòries a la capoladora de l'Estat. En aquests anys ja han estat convertides en pasta de paper històric un grapat de primeres, segones i terceres línies dirigents, sense que la immolació (ni personalitzada ni en grups) hagi donat cap més resultat que les palades de victimisme necessàries per fer anar bullint l'olla entre els ja convençuts. Si es pretén arribar a algun resultat digne d'esment, no n'hi ha prou de presentar-se com els herois perseguits, mentre es governen les institucions catalanes i es dediquen els màxims esforços a ficar-se mútuament el dit a l'ull.