Jubilació

Darrerament –ho fa l’edat– he tingut oportunitat de xerrar amb diverses persones del meu entorn que han arribat al moment de jubilar-se (o prejubilar-se). Les seves reflexions m’han fet rumiar. Una majoria aclaparadora estan contentíssims d’haver posat punt final a la seva carrera professional. No tan encantats de tenir temps lliure, com alliberats d’una mena de condemna.

Què s’ha fet d’aquelles persones que temien el moment de jubilar-se? On són tots aquells a qui recava enormement abandonar el món laboral, que consideraven que era injust haver de plegar ara que havien acumulat una experiència i una saviesa que podien transmetre a les generacions més joves? Recordo amics dels meus pares que miraven de retardar el moment de jubilar-se, a mig camí entre el lament per deixar enrere la vocació que els havia fet tan feliços i una mena d’horror vacui davant de la immensitat de dies buits a la seva agenda.

Els amics que es jubilen ara feia temps que anhelaven aquest moment. Asseguren que els darrers anys han estat els pitjors de la seva vida professional amb molta diferència. Que l’última dècada –pel cap baix– s’han sentit menystinguts i impotents davant de la degradació d’una feina que coneixen bé i que en cert moment els va apassionar.

Hi ha una mestra que ha arribat a la jubilació a empentes i rodolons, entre baixes per ansietat i períodes d’activitat forçada. Diu que ja no podia suportar les criatures consentides i maleducades, ni els canvis constants en els plans d’educació, ni l’allau de noves tecnologies que no sabia ni volia aplicar a la feina. 

Hi ha un empleat de banca que va entrar a treballar al mateix banc on s’ha jubilat quan tenia setze anys. Ha vist com aquest banc desapareixia i era absorbit per un de més gran, com tancaven oficines, com es maltractava els treballadors com ell, canviant-los sovint d’oficina i obligant-los a donar explicacions als clients emprenyats sense tenir cap mena d’argumentari. Té la sensació d’haver regalat al banc els millors anys de la seva vida sense que, al final, n'hagi rebut cap mena d’agraïment ni reconeixement, ans al contrari.

Hi ha una infermera que lamenta profundament haver acabat la seva carrera –molt vocacional– experimentant un rebuig total per l’hospital on treballava. La crisi del covid, sumada als anys de retallades, ha fet que la seva feina hagi estat, els últims anys, un infern.

Quan veig tot això penso que el discurs de la generació dels meus fills sobre no fer de la feina un dels elements centrals de la vida no va tan desencaminat com pensàvem. Tantes vegades els hem recomanat que ara que són joves és el moment de començar per baix, de demostrar la vàlua encara que sigui sense retorn econòmic, d’oferir el millor d’ells mateixos malgrat els sous precaris i els horaris abusius! 

¿Com podem mantenir aquests arguments quan estem veient que la gent, després de més de quaranta anys de dedicació, acaba arraconada i s’adona que pel camí ha perdut aquella vocació que els va fer escollir i estimar una professió determinada?

En tot cas, compadeixo tots aquells que ara s’adonen que es van equivocar, tot i que ells creien fermament en una vocació, en un ofici, en una empresa, en un projecte professional i ara veuen com tot això no ha servit per a gaire res i se senten realment com un drap brut. Hi ha alguna cosa que realment no funciona en aquest sistema de vida que hem adoptat fins ara. Els joves tenen –potser i només potser– l’oportunitat de fer-ho diferent. Els desitjo sort i encert. Que puguin gaudir amb la feina i acomiadar-se’n amb alegria i sense ressentiment.