A Joan Crexells. Una veu tardana (1926)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsArticle de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (24-XII-1926). Demà és el 95è aniversari de la mort de Joan Crexells (Barcelona, 1896-1926) a causa d’un error quirúrgic. Tenia trenta anys. Era la gran jove promesa de la generació del Noucentisme. Havia ampliat estudis a l’estranger mentre feia de corresponsal de premsa. Intel·lectual de formació sòlida i pluridisciplinària, Crexells excel·lia com a articulista econòmic. Llicenciat en filosofia i en llengües clàssiques, doctorat en dret, titulat en comerç internacional, va cursar estadística a Londres i filosofia del dret amb el professor Stammler, a Berlín. Era un bon exemple per a una modernització del periodisme català amb criteris anglosaxons.

Heus ací que soc el darrer a parlar de vós, amic Crexells. No me’n planyo. Les veus que arriben tard, per raó de la distància o per raó de malaltia, són les que fan menys brusc el trànsit del gran clamoreig del primer moment al silenci dels dies que segueixen. Ah, si ho haguéssim sabut! Si algun geni discret ens hagués volgut assabentar de com havia d’ésser breu la vostra existència!... Tots hauríem cuitat a gaudir intensament del do de la vostra amistat preciosa, tots hauríem cuitat a dir-vos les paraules falagueres que només ara -massa tard- han eixit adelerades del nostre cor adolorit! Una estúpida confiança en la nostra longevitat i en la longevitat dels altres ens fa viure en un constant estalvi d’afalacs i de confidències. Sempre imaginem que sobra temps a dir les coses; res no ens sembla urgent... Veiem un amic; el saludem de lluny, amb un vague moviment de cap. Un altre dia ja parlarem, ja tindrem una bona assentada...

Ah, si ho haguéssim sabut, amic Crexells! Si ens haguéssim adonat de com era de mesquí el temps concedit a la nostra convivència, de quina manera hauríem cuitat a aprofitar-lo! Però no sabem mai res de res. Anem pel món empesos per una follia que ens priva de conèixer els innombrables paranys de la realitat. Som ridículament confiats, absurdament vividors, espantosament il·lusos. Per això quan sona l’hora de la separació, ens exclamem plens d’estupor: Oh, tan aviat? Ja? Això ens va passar quan vaig saber la mort d’Eudald Duran-Reynals, amb el qual havia conversat dues vegades només; això em va passar quan vaig saber la mort d’En Joaquim Folguera, amb el qual sols havia sostingut diàlegs escadussers en un banc de les Galeries Laietanes. Així em passa avui en meditar la mort d’En Joan Crexells. Una sensació de companyia frustrada, d’avinentesa desaprofitada, de tresor malaguanyat... Ah, si ho haguéssim sabut, amic Crexells!