Ja no plantarem xicarandanes

Aquesta setmana els mitjans locals han informat d’una notícia inquietant: la intenció de Cort de no plantar més xicarandanes ni acàcies rosades en tot el perímetre municipal.

Dit així, i amb tota la solemnitat poètica dels termes botànics de ressonàncies ameríndies, sembla més aviat un edicte municipal imaginari, extret d’alguna crònica de Pere Calders o d’Evelyn Waugh. Però no. Lamentam informar que, segons tots els indicis, la notícia és real.

Les espècies desterrades se sumen així als melancòlics tamarells, ja bandejats anteriorment de la cartografia arbòria de la ciutat per insalubres i malaltissos. D’igual manera que les xicarandanes ara proscrites, que tenen el mal gust de ser víctimes de diverses plagues. Les pobres, a més, mostren una insistent i grollera tendència a regalimar visc apegalós, cosa que resulta ser extremadament molesta per als veïns i altres humans. Qui ho havia de dir, tan carnerianes, elles...

Per cert, que la notícia, ja de per si suggeridora, guanya molt si es llegeix en castellà*, perquè fins i tot l’arbret més casolà s’ennobleix i dignifica, i pren, amb la traducció, un aire més marcial: jacarandas, tipuanas, tamariscos, acebuches... Rubén Darío al habla.

S’ha de dir que, en general, la botànica hauria de ser considerada una branca destacada de la literatura, tant per la gran capacitat descriptiva com per la seva inusitada perícia lèxica. Vegem, si no, a la Viquipèdia, l’entrada ‘tamarell’, curulla de poètiques al·literacions: “Arriba a fer de sis a vuit metres d'alt, amb una capçada un xic desmaiada. Les fulles són de disposició alternada, amb forma d'esquama, lanceolades de color gris blavenc. Floreix d'abril a juny. Les flors són blanques o rosades en espigues cilíndriques compactes de quatre a cinc centímetres. Fruit en càpsula, que s'obre en tres valves amb llavors, amb una estructura plomosa”. 

O els irresistibles epítets que li dedica la prodigiosa Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera: “En regressió a les Pitiüses, presenta fulles alternes, esquamiformes i imbricades, flors hermafrodites que poden ser tetràmeres, pentàmeres o mixtes dins del mateix peu, agrupades en inflorescències racemoses. El fruit és en càpsula, amb nombroses llavors amb plomissall per disseminació anemocora”. Insuperable.

Tornant a la notícia, però, sembla que la cosa s’hauria de poder resoldre amb qualque hàbil intervenció fitosanitària –esquitant, vaja–, tot i que ja ens feim al càrrec que la cosa implicaria una forta inversió de temps i de recursos. Tot sia, però, per protegir l’”Esclat de púrpura malva / sobre els primers aiguarells”, que tant n’enyorava Carner.

Tanmateix, la qüestió –ai las!– és més complexa, tal com han manifestat les responsables municipals. Sembla que les normatives ministerials sobre la matèria són de cada vegada més restrictives quant a l’autorització de substàncies químiques que es poden utilitzar a l’espai públic, cosa que dificulta extremadament la solució fumigatòria. O sigui, que fora xicarandanes.

A més a més, i atenent les lògiques pulsions participatives, s’ha constituït la Mesa de l’Arbre, l’òrgan consultiu d’assessorament i coordinació de les actuacions en matèria arbòria impulsades des de la Corporació, que reunirà bimestralment la vintena llarga de membres que la constitueixen.

Tot plegat, una bella metàfora de com ens hem arribat a complicar la vida. I una lliçó eloqüent per als que tendeixen a simplificar la realitat i a pensar que, si els polítics no fan una cosa, és “perquè no volen”. “Si és que això no costa res”, solen dir. En realitat, però, tot costa tant... I és tan mal d’avaluar des de fora...

Les xicarandanes regalimen pega, els tarongers s’han d’esquitar, els plataners embruten, els pins aixequen l’asfalt, els lledoners arreceren els odiats estornells, els tamarells emmalalteixen, les palmeres són perilloses els dies de vent, els ullastres resulten massa ‘pagesos’, els xiprers fan ‘cementeri’... Vaja, que no ho tenim bé mai.

Record que, en el seu moment, no em va agradar la idea de sembrar una olivera a Cort, però reconec que ara, quan hi duc els alumnes, m’emociona sentir-los recitar, maldestres, els enrevessats hipèrbatons de Pons i Gallarza a l’Olivera mallorquina. Que no sempre hem de tenir raó...

Res, que, vists els emperons, més meritori em sembla ara l’heroic objectiu municipal d’arribar a plantar 10.000 arbres aquest mandat. Segur que s’equivocaran moltes vegades i que aixecaran més d’una polèmica però, de part meva, benhaja qui ho intenta.

*L’única manera de llegir un diari local en paper, entre setmana, en aquest país nostre. Suposam que el Suprem –indignadíssim, preclar com sempre, travessat d’un elevadíssim sentit de la justícia i imbuït de la urgència de protegir els més vulnerables– s’hi posarà aviat. Amén.

Nanda Ramon és professora