Ja no podem dir res!
“Arribarà un dia que ja no podrem dir res.” “Així com estan les coses, val més callar que donar la teva opinió, no fos cosa que et linxassin.” “És la dictadura d’allò políticament correcte.” “Tot és culpa de les feministes i del lobby gai.”
Als meus lectors habituals: no, no he tornat boiet. Em separ d’aquestes barrabassades amb tot el distanciament que em permeten les cometes per citar expressions que cada dia sent més, tant a les xarxes com al carrer. Venen, sovint, de persones que no estaven avesades a qüestionar-se el món ni la bolla, o que han nascut en un món en el qual són privilegiats. Hi ha qui diu que el progressiu viratge de part de l’opinió pública cap a la sensibilitat feminista, LGBTI+, racial, de classe o anticapacitista suposa una amenaça per a la llibertat d’expressió. I jo em deman: quin ha estat, el canvi que ha propiciat aquesta percepció? Quin, el suposat silenciament?
Fa estona que tenc clar que alguna cosa està canviant. I no és precisament una minva de la llibertat d’expressió: tothom té dret a dir la seva, i per tant, a equivocar-se de dalt a baix. No conec el cas de cap persona que hagi hagut de callar o que hagi patit represàlies per expressar una opinió respectuosa amb els altres i amb els drets humans més essencials. Passa, però, que en les darreres dècades el nostre context cultural ha viscut un procés feliçment accelerat de presa de consciència i de paraula per part de col·lectius minoritzats, aquells que fins fa ben poc havien estat reprimits, perseguits, callats o directament aniquilats. I des de l’agència personal i política que la presa de paraula atorga, aquestes comunitats han decidit no callar i plantar cara quan s’atempta contra els seus drets. Defensar-se, dit clar i català.
Perquè no és vàlid, en el nostre àmbit cultural ni a cap altre, promoure un discurs basat en el privilegi del gènere masculí per damunt de cap altre gènere. No és vàlid justificar les violències LGBTIfòbiques o la (in)cultura de la violació. No és vàlid defensar el supremacisme cultural i lingüístic, que ben sovint reposa sobre el nacionalismes més furibunds, enquistats en els estats dominants. No és vàlid qüestionar el dret a l’autodeterminació de les persones trans, ni la seva existència, així com tampoc no és vàlid defensar postulats racistes, com si això fos res mínimament admissible o normal.
Per sort, han canviat moltes coses, sí. Els altaveus tradicionals s’han horitzontalitzat i hi ha accedit una part més àmplia de la ciutadania. I no és que els de sempre ja no puguin dir res: és que resulta que ara hi ha qualcú a l’altra banda que els pot donar resposta. Censura és l’exili de Valtonyc, la presó de Pablo Hasél. Censura és que els Advocats Cristians retirin llibres de les escoles perquè parlen de diversitat. Censura és aquell “tu calla i escolta, nina”, o “és que anava provocant”. Val més, idò, no mesclar ous amb caragols; hi guanyarem en llibertats i en drets. Encetarem, qui sap, qualque conversa que pagui la pena tenir.
