Els atacs terroristes que ha patit Catalunya han estat sens dubte la (terrible) notícia de l’estiu. Les portades dels diaris, tots els informatius, les tertúlies d’opinió i, lògicament, les xarxes socials n’han anat ben plens: les víctimes, el 'modus operandi', els noms dels assassins o les seves vinculacions amb el Daesh eren, com és natural, peces importants del relat. Els efectes sobre la vida, l’economia i la seguretat de Barcelona n’ocupaven un altre espai rellevant: es refarà, la ciutat? Quines repercussions tendrà sobre el turisme? Tornaran a ser el mateix, les Rambles, després que les travessàs la furgoneta de la mort? Fins quan haurà de suportar Europa aquestes matances? Però el que més m’ha cridat l’atenció han estat les reaccions d’un nombre molt rellevant de persones i mitjans, que han volgut utilitzar els atemptats per debilitar l’adversari polític i, encara pitjor, focalitzar sobre una determinada religió i cultura tota la culpa dels atemptats.
Seria massa llarg enumerar tot el que s’ha dit durant els darrers dies, però podríem començar pel ridícul debat sobre si els famosos pilons haguessin evitat el terror, tesi defensada per un ministre de l’Interior que es va sumar temeràriament als eslògans de determinats mitjans que asseguraven que l’Ajuntament de Barcelona (o més aviat, la seva batlessa, únicament per dur la contrària al govern central) havia ignorat les recomanacions de les forces de seguretat. De fet, capellans i partits d’ultradreta consideren Ada Colau en part culpable dels atemptats, i fins i tot Vox (d’alguna manera han d’aconseguir una mica de visibilitat) l’ha denunciada davant la Fiscalia. Què dirien els mateixos que ara critiquen la manca de barreres físiques si qualsevol element col·locat a partir d’aquella circular hagués impedit el bon funcionament dels equips d’emergència davant un accident o un incendi? Les crítiques serien molt similars, perquè el que volen és una excusa, qualsevol argument que els serveixi per atacar qui no pensi com ells.
També podríem parlar dels intents de tergiversació que han fet determinats mitjans d’algunes declaracions, intentant vendre que per a Puigdemont i la seva tropa el desafiament independentista és més important que les víctimes o la seguretat dels catalans, o, just a l’altre extrem, dels que han arribat a afirmar que els atemptats formen part d’una conspiració de les clavegueres de l’estat (us sona?) per poder desplegar amb més fonament un blindatge policial que talli d’arrel qualsevol moviment dels sobiranistes i, per tant, que garanteixi el manteniment de l’'statu quo'.
Altres comentaris o notícies podrien semblar simples anècdotes, però són símptomes clars que quelcom no funciona dins aquesta societat nostra: que si els mossos només s’explicaven en català, que si un jutge va paralitzar l’expulsió, fa uns tres anys, d’un dels autors de la massacre, que si un tinent de batle de l’Ajuntament de Barcelona fou, també fa anys, el defensor d’una persona acusada (i absolta) de jihadisme... Tot forma part de la mateixa mentida, de la mateixa manipulació, de la mateixa merda que ens volen fer empassolar i que, si no anam vius, ho podrirà tot.
Però, més enllà de tot això, i més enllà dels mitjans que dediquen gran part del seu temps a denunciar la situació de Veneçuela però que obvien els llaços comercials i financers que el primer món manté amb els països que financen el terrorisme jihadista, més enllà dels polítics que venen com una traïció qualsevol discrepància, més enllà dels suposats defensors de la llibertat que aprofiten cada atemptat per retallar-nos-la una mica més, el que més m’ha esgarrifat és l’odi sense fonament que ha vessat aquests dies per tot el país. Al tuiter, per exemple, (però també a editorials i articles d’opinió) he pogut llegir coses extremadament preocupants en un estat de dret i, curiosament, no he vist la Fiscalia actuar (deu ser que si no es fiquen amb el rei o fan acudits amb les víctimes d’ETA sí que estan emparats per la llibertat d’expressió): persones formades i informades desitjant retornar al segle XV i expulsar d’Espanya tots els musulmans; milers d’usuaris de les xarxes socials llançant o fent-se ressò de missatges manipulats i manipuladors; professionals ficant dins el mateix sac tota una religió i els radicals que atempten en nom d’un déu que, si existís, estaria empegueït; representants de la ciutadania difonent informacions falses sobre un determinat col·lectiu; etcètera, etcètera.
A partir d’aquí, cal demanar-se si els terroristes no han aconseguit ja el seu objectiu d’inocular la por, la desconfiança, la intolerància, l’odi, dins la nostra societat. Una societat que, si de veres és com s’ha mostrat després dels atemptats, té poc de moderna i democràtica, i molt d’allò contra el que precisament hauria de lluitar.
