Intentar-ho

1. Bons i dolents. “Pot ser que no funcioni, però Sánchez fa bé d’intentar-ho”, diu el Financial Times. I diu també: “El PP s’hi oposa però no ofereix solucions”. És a dir, el president del govern reconeix que hi ha un problema i que cal afrontar-lo, el principal partit de l’oposició es nega a donar reconeixement als interlocutors i no té altra proposta política que la repressió. Que és la via que han estat abonant el mateix Sánchez i el seu partit fins que han assumit que l’espiral de la confrontació pot ser destructiva per a totes les parts i han intentat obrir camí per passar -lentament- dels jutjats i els tribunals a les taules de negociació.

És evident que l’exercici comença coix, perquè la cua de la repressió és allargada (el cas del Tribunal de Comptes flirteja directament amb el deliri), encara que la reacció del Consell General del Poder Judicial davant les crítiques del Consell d’Europa fa pensar que comencen a témer efectes no desitjats de la desbocada carrera empresa en defensa d’una visió patrimonial de la pàtria. Des d’instàncies judicials s’insinua que els indults són una correcció del govern al Suprem que pot contribuir a fer que la sentència s’estavelli al Tribunal d’Estrasburg. Per tant, el camí arrenca amb els poders espanyols dividits i amb la dreta boicotejant els moviments de Pedro Sánchez. La qual cosa ens diu d’entrada que hi ha poc marge per a reformes de fons que requereixen majories qualificades al Parlament espanyol. Cal pensar vies que interpel·lin els sectors de la ciutadania que viuen els desequilibris d’un sistema polaritzat. De fet, el PP mostra la debilitat de la por: es veu obligat a la sobreactuació perquè no té res per proposar més que repressió, cosa que no deixa de ser una feblesa, per molt engolades que siguin les seves arengues.  

Tanmateix, la pressió de la dreta no deixa de pesar sobre Sánchez, que es considera obligat a fer actes de lleialtat a les decisions anteriors amb afirmacions tan peregrines com que “el càstig va ser útil en el passat i ara ho és el perdó”, una patètica cursileria moral que no emblanquina la repressió sinó que denota que encara hi ha una concepció religiosa del poder que premia els bons i castiga els dolents (una idea, per altra part, que també impregna un sector de l’independentisme afecte a la dialèctica dels bons i mals catalans).

2. Fet el gest, feta la feina. Tot plegat ajuda a veure els límits de la negociació que ara hauria de començar. Acostumats al gust per l’efectisme de Sánchez, la reacció automàtica és pensar que, en la seva mentalitat, fet el gest, feta la feina. No s'hi val: el gest ha tingut l’impacte que mereixia. Però ara s’ha de passar a la pràctica. I la pràctica requereix concrecions i concessions, encara que lògicament sigui de manera esglaonada. A banda i banda, el que cregui que el happy end és a la cantonada que es prengui vacances, entre altres coses perquè no hi ha una idea comuna d'on s’ha d’arribar. I, per tant, el que cal fer ara és traçar camins que les dues parts entenguin com a transitables i ja veurem on s’acaben.

Està molt bé que Sánchez posi la Constitució per davant (de moment ja reconeix que seria reformable, que ja és alguna cosa) i que l’independentisme insisteixi amb els principis fonamentals: amnistia i referèndum d’autodeterminació. Però tot això ho diran el passos que es vagin fent des d’ara, que només poden ser graduals i que atenguin a coses concretes (hi ha una agenda prou llarga per activar i compensar urgències i desequilibris) i que són la manera de guanyar complicitats per ampliar els marges del que és possible. Un cop feta la reclamació retòrica dels objectius de màxims, s’ha d’anar a temes urgents de reconstrucció i rellançament del país. I ara mateix perdre la noció del temps i creure els que diuen que tot està a l’abast de la mà amb una mica d’esforç (que mai concreten perquè saben que la via insurreccional és impossible i perdedora) és seguir en la ressaca i l’estancament. Pot ser que no surti bé, però cal provar-ho. I carregar-se de raons per al dia després, no d’exigències retòriques.

Josep Ramoneda és filòsof