Insularitat televisiva
Es diu aviat, però no és una fita fàcil: enguany ha fet quaranta anys que TV3 es pot veure des de Mallorca. Tot va començar l’any 1985, gràcies a l’Associació Voltor, impulsada per l’Obra Cultural Balear, i la campanya ‘Volem TV en la nostra llengua: TV3 ara!’, que va rebre les aportacions de més de 1.000 ciutadans per comprar uns terrenys a Alfàbia i instal·lar-hi un repetidor. Més endavant varen arribar altres cadenes, com el Canal 33, les avui extintes Canal 9 i Punt 2 valencianes i les emissores Catalunya Ràdio, Catalunya Informació i Catalunya Música. I l’any 2005 va néixer, naturalment, IB3, que ha passat èpoques més bones i més magres pel que fa a la normalització lingüística i la representació de la nostra societat. Però què en queda, avui, de tot això? Tots i els aparents avenços, tenim l’ecosistema audiovisual que ens mereixen?
Si en àmbits com els desplaçaments humans o el transport de mercaderies és indiscutible, que els ciutadans de les Illes Balears patim el greuge de la insularitat, pareix que avui encara estam empegueïts d’aplicar aquesta idea a altres àmbits que, de fet, hi estan ben relacionats. El cultural, el mediàtic o l’audiovisual en són alguns exemples. Perquè si bé l’oferta de mitjans en català, a escala quantitativa, no havia estat mai tan àmplia, i més amb les possibilitats que ofereix internet, queda per veure si l’objectiu de bona part d’aquestes cadenes de ràdio i televisió compleixen dos dels seus objectius fundacionals així com toca: el de la normalització lingüística, d’una banda, i el de la dinamització del sector audiovisual autòcton, de l’altra.
Un primer focus de preocupació és la de cada vegada més bilingüe TV3, o la que ara volen que anomenem 3Cat. La (merescudíssima) jubilació de l’admirada Margalida Solivellas com a corresponsal ha deixat al descobert el que sembla ser una certa deixadesa per part de la CCMA envers les Illes, i la intermitència en la veu que ens representa als informatius, per esmentar un indicador aparentment anecdòtic però ben simbòlic, fa que el nostre accent de cada vegada sigui més difícil de sentir a “la nostra”.
I el mateix passa a IB3, en què programes amb un marcat component diglòssic, com el concurs musical LaLaLa, com també alguns debats de la ràdio fets de manera quasi íntegra en castellà no fan més que delatar la manca de complexos de la nova direcció de la casa, Josep Codony, a l’hora d’anar llimant espai a la llengua pròpia de les Illes Balears.
Mentrestant, i a l’espera que À Punt es pugui veure un dia des de ca nostra, queda per veure si el 2Cat, el nou canal en català de Radiotelevisió Espanyola, s’emetrà també a les Illes. I encara més: comptarà, com tocaria, amb professionals de les Balears i del País Valencià a l’hora de conformar els seus equips?
La insularitat té uns efectes materials, però també una fonda empremta simbòlica. Fins quan serem ciutadans de segona, els ciutadans catalanoparlants de les Illes Balears?
