No cal ser gaire llest per veure que la cinquena onada de la pandèmia serà la dels efectes psicològics per als quals no hi ha una vacuna universal. La presència permanent de la mort, la por, el cansament, la desaparició de les expectatives, l’empobriment de tants i l’angoixa de tots seran difícils de tractar en un món i en un país on la salut mental és encara un tabú i on el suport públic a aquest tipus de malalties és clarament insuficient i socialment ignorat, malgrat la seva gravetat.
El nostre cervell és encara en bona mesura una caixa negra per al coneixement humà, i els trastorns del son, un dels seus enigmes. Sabem que avui la societat ha incrementat el consum d’ansiolítics i sabem també que en qualsevol entorn les dificultats per dormir es manifesten especialment quan és difícil embridar el nostre cervell en moments de tempesta. Per això hem dedicat el dossier d’avui a la importància de dormir i hem intentat explicar per a què serveix, què passa quan dormim i, sobretot, què passa quan no dormim.
Moment de fer
Vivim temps convulsos i hi ha una sensació general de desorientació que hem de deixar enrere urgentment fent un pas cap a l’acció. Sabem que el món que hem viscut no ens servirà i que el coronavirus sembla el pròleg de la catàstrofe climàtica. Si volem una vida civilitzada -sostenible i justa-, en què el creixement i el benestar siguin possibles sense arrasar, hem de girar com un mitjó la nostra actuació i les nostres decisions a petita i gran escala. L’asfíxia del confinament ens ha ensenyat el valor de moltes coses i depèn de la nostra intel·ligència col·lectiva que no les oblidem i ens serveixin per tenir ciutats habitables, fer consums responsables i reduir desigualtats insuportables.
La inutilitat de Gabilondo
Que les intencions i les reflexions es converteixin en fets dependrà de cadascú de nosaltres i de triar líders polítics capaços d’actuar com a elements transformadors i no com a simples gestors sobrepassats per aquest final d’etapa agònic. Dependrà de denunciar les temptacions i les propostes populistes i de combatre la perillosa sensació d’inutilitat que amenaça amb estendre’s entre els moderats, els equànimes, els que no busquen l’aprovació de la massa enfurismada, els capaços de dubtar, d’estendre la mà, de dialogar amb el diable. És aquesta sensació “d’inutilitat”, que explica Iñaki Gabilondo en la seva entrevista d’avui al diari, la que l’ha portat a decidir que el silenci no val més que les paraules, com deia Borges. Si el periodisme és el narrador del present, Gabilondo ho ha intentat fer durant més de 55 anys de professió amb honestedat, el màxim a què es pot aspirar en aquest ofici pretensiós.
Enmig de la cridòria ambiental, de la turba de l’odi manipulada amb mentides en algunes xarxes, quan els polítics han deixat de considerar que el diàleg és l’única eina democràtica per avançar i accepten donar voltes als problemes sense resoldre’ls, simplement apujant la capacitat destructiva de les paraules, els moderats perden peu i la societat s’enfonsa una mica més cada dia, s’encalla en el fang sabent que estem sobrediagnosticats, però infracapacitats per a l’acció. Els dos Madrids -ja saben què vull dir: Espanya dins d’Espanya- s’han convertit en el regne de la procrastinació i un sainet que enfronta populismes amb una premsa sanguínia propietat dels bancs i una televisió privada rebolcant-se en el fang on l’audiència ho és tot i el diàleg una traïció.
Els malsons patris
Haurem de preguntar-nos també si Catalunya va pel mateix camí. La meva resposta és que la incapacitat de formar govern és una pèssima notícia i una manca de respecte pels ciutadans que viuen una pandèmia i una crisi econòmica inèdites. No hi ha excuses. Les factures del passat entre ERC i Junts estan dificultant una negociació amb la bona fe que mereixen els ciutadans, que no es poden permetre en el seu àmbit privat els codis de la política. ERC s’haurà de fer gran i haurà d’estar disposada a liderar la realitat, que significa lidiar alhora amb els maximalismes de la CUP i les nòmines de Nissan. Junts, per la seva banda, és avui un partit difícil d’interpretar a causa dels seus corrents interns. De fet, encara ha de decidir si vol gestionar “l’autonomisme”, que és el que avui hi ha, o si la seva carta de mantenir-se a l’oposició és alguna cosa més que un farol per negociar millor.
L’alternativa a un govern independentista és inviable amb un PSC marcat pel 155 i que critica la falta d’acord des de l’immobilisme i el seguidisme del PSOE que sempre té l’espasa de Dàmocles d’unes eleccions prou a prop (avui Madrid potser després Andalusia) per perdre l’oportunitat de fer gestos imprescindibles per avançar com seria l’indult dels presos polítics.
Amb aquest panorama, recollim-nos en la lectura i visitem les llibreries. Ens ajudarà a dormir.
