Contra la humanitat
La bellesa del món és un bon lloc per fugir de les atrocitats dels éssers humans contra els altres éssers humans. Un bon lloc per sobreviure quan és inevitable la desesperació i la tristesa de veure’ns com ens veiem. En la versió de crueltat extrema que no ens farà mai lliures, en la violència que sempre genera més violència. La bellesa del món és inabastable. També les persones en formem part. L’ànima humana i els seus braços són el botxí i alhora el refugi on podem aixoplugar-nos dels incendis que provoca la maldat infinita exercida per la nostra pròpia espècie. Una brutalitat que no s’atura i que es reprodueix com si haguéssim de resignar-nos a les atrocitats un segle rere un altre. No és fàcil assimilar aquesta paradoxa perpètua. No és fàcil reconèixer que tant de mal l’exerceixen els nostres, a qui mal anomenem animals per diferenciar-nos-en. O monstres. O malalts. No. Qui va contra la humanitat és la mateixa humanitat.
En la cimera de l’OTAN a Madrid es parla de destructors. De què, si no? I riuen. De què riuen? Voldria que fos de la seva pròpia imatge, però no. L’OTAN eixampla la base gràcies a Turquia, que demana a canvi extradir els kurds considerats terroristes. O sigui, tots els kurds. Erdogan, un altre demòcrata entre demòcrates que vinguin d’on vinguin cedeixen al xantatge i acaten en nom de les seguretats nacionals. Com més cosins, més armats. La gran solució als conflictes és fer un desplegament militar més gran a Europa per part dels EUA. D’armes en saben i les respecten. Els han donat més drets que a les dones, a qui fa massa que no se’ns respecta enlloc del món i anem perdent les roses del camí mentre els retrògrads només en deixen les pues. Ni Turquia ni els EUA són un exemple de drets humans. Però manen perquè tenen les armes. I tothom vol estar armat perquè si la humanitat va contra la humanitat troben que és la millor manera de defensar-se.
Ens maten a les fronteres, en camions plens d’asfíxia, en contenidors sense futur. Ens maten en la impotència de no poder evitar-ho mai. Es feliciten per la feina feta. Demanen investigar uns fets que acabaran sense condemna pels tribunals que ells mateixos maneguen i que no accepten divergències. Les justes per dissimular, però sempre és la mateixa sentència. Sempre són els mateixos morts a les cunetes, els que no compten, ni blancs ni negres, sobretot negres, però del que es tracta és de ser pobre i de construir les seves piràmides. Els pobres que sostenen la desigualtat perquè algú ha d’aguantar les columnes dels qui viuen per sobre. La minoria contra la majoria, i guanya la minoria. És un dels pocs casos. La condensació de cinisme en tan poc espai de temps és demolidora. Encara que el cinisme dosificat continua sent insuportable. Però no oblideu que es vetlla per la seguretat. Per això s’acordona el món. Som il·legals i legals. No som persones. Som el que ens toqui ser allà on naixem i en l’època que vivim. Ha deixat de sortir el sol per només fer molta calor.
S’escenifiquen les mateixes vergonyes de sempre amb protocols de corbates i tensió a les mandíbules. Es fan trobades ecològicament insostenibles per arribar a la conclusió que els enemics sempre són els altres. En molt pocs dies les notícies ens han fet perdre el fil menut que encara ens manté lligats a l’esperança. Es parla del dret a la vida, però només veiem l’horror de la mort. Fins quan podrem exercir els nostres drets si és la humanitat mateixa la que s’encarrega d’anul·lar-los? Com ho hem de fer si som al mateix temps l’alberg i la intempèrie?
