Homes nous, dones de sempre
Tal vegada un dels trets definitoris de l’experiència humana del segle XXI sigui aquesta incomoditat que moltes persones senten (o sentim) en relació amb el nostre cos i els neguits que se’n deriven en el pla de la identitat. És la “brutor de tenir un nom, / brutor de tenir pell, / brutor d’una matriu trabucant-se / amb tots els fills que no tindreu”, que diu Maria Sevilla a Dents de polpa, i que reposa sobre segles pràcticament inqüestionats de sistema cisheteropatriarcal, d’unes normes de gènere rigidíssimes i d’un paradigma que tot just fa unes quantes dècades que ha començat a canviar.
Ens sentim incòmodes, sí, però últimament (un ‘últimament’ que s’allarga durant més de setanta anys) ens hem atrevit a parlar-ne i dir-ho. És en aquest context que han aflorat els feminismes i la lluita LGBTIQ+, i és a partir d’aquí, també, que han començat a canviar algunes coses. Qui té dret a un sou i qui ha de fer feina per als altres sense cobrar. Qui es pot casar, amb tots els drets que això suposa, i qui no. Qui pot adoptar i qui ha de ser allunyat (abans es deia així, i encara hi ha països en què això és un argument) de les criatures. A grans trets, idò, hem millorat, o com a mínim hem començat a afrontar alguns temes que ens afecten com a persones i cossos diversos que som.
Passa, però, que tota reforma va acompanyada d’una contrareforma, i els primers signes d’aquesta ja comencen a treure el cap. Davant la irrupció de les identitats queer i trans a la conversa col·lectiva i la cristal·lització dels principis més bàsics dels feminismes, dues tendències han vengut a contrarestar aquest qüestionament al patriarcat: són les noves masculinitats i la reivindicació de la figura de la tradwife, l’esposa tradicional. O el que és el mateix, una idea altament idealitzada dels ‘homes nous’ i la sublimació de les dones submises de sempre.
Ells han triat l’espai que fins no fa tant ostentaven per complet: sèries, novel·les, mitjans de comunicació, fins i tot àmbits de l’acadèmia que ja donaven per perduts. Els ‘nous mascles’, més cultes, més sensibles i més desconstruïts, ara reivindiquen amb veu de quasi víctima “tornar a tenir veu” en el debat col·lectiu, com si mai n’haguessin estat exclosos. Elles, en canvi, defensen una tria suposadament lliure dels valors conservadors, aquelles tasques de la llar i de criança que les feministes dels anys setanta tant varen lluitar per repartir així com tocava. El seu espai són els reels, els vídeos de TikTok i els feeds de les influenciadores, amb continguts de l’estil “com preparar el sopar per a una família de vuit” o bé disciplines com la ceràmica o les labors.
Naturalment, cadascú ha de fer el que bonament li plagui, i no seré jo qui es fiqui dins les cases (ni els cossos!) d’aquesta bona gent. Sovint, però, és important saber destriar el gra de la palla, i diferenciar les noves propostes de vida i d’identitat de les velles formes patriarcals de sempre. Amb un remarcable i treballat rebranding, això sí.
