El que ha de decidir Espanya

Després de la concessió dels indults als presos del Procés, un pas insuficient però absolutament necessari, que sens dubte té uns efectes positius no només sobre els directament afectats sinó sobre el conjunt de la societat catalana, sembla que pot començar la negociació entre els governs d’Espanya i de la Generalitat. Per part catalana, les fites a aconseguir són clares: amnistia i autodeterminació. El govern espanyol, però, en nega la possibilitat, adduint que cap dels dos objectius té cabuda a la Constitució. Aquesta, bé que majoritària, no és una opinió unànime entre els juristes. Pel que fa en concret a l’amnistia, la Constitució prohibeix els “indultos generales” (art. 62), però això no impedeix pas la vigència de la llei d’amnistia del 1977. A més, hi ha una diferència conceptual substancial entre amnistia i indult. Així, el diccionari de la RAE defineix amnistía com el “perdón de cierto tipo de delitos, que extingue la responsabilidad de sus autores”, mentre que indulto vol dir “gracia por la cual se remite total o parcialmente o se conmuta una pena”.

En tot cas, és evident que, ara per ara, no existeixen políticament a Espanya les condicions objectives perquè cap govern s’atreveixi no ja a aprovar sinó ni tan sols a proposar l’amnistia o a pactar una consulta. “Som on som” i, al contrari del que diu el poema, no tot és possible. Llavors la pregunta és una altra: si Espanya no pot concedir l’amnistia ni permetre un referèndum a l’escocesa, què pot fer llavors davant del cas dels catalans?

La qüestió que esdevé primordial, tot i que no és pas senzilla, és posar fre a la repressió. No és fàcil aturar la maquinària judicial posada en marxa per M. Rajoy, ni desactivar la voluntat venjativa d’arruïnar a través del Tribunal de Cuentas els qui van gosar encapçalar el moviment independentista, però cal fer alguna cosa urgent per reformar o suprimir el delicte de sedició, de manera que s’eviti als exiliats un judici per un delicte que no van cometre i que la justícia europea no veu enlloc. La resolució de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa marca camins a seguir.

Però, a més d’això, que és urgent, en el fons el que ha de decidir Espanya és quin és el paper que vol que tingui Catalunya. Històricament, hi va haver una etapa en què la intel·lectualitat castellana marcada pel “desastre” del 1898 sospirava perquè Catalunya fos la Llombardia d’Espanya, tot i que després va témer que pogués seguir el camí d’Irlanda. Però hi havia una contradicció fonamental en “l’intervencionisme hispànic”, per dir-ho a la manera de Vicens, del catalanisme, i és que buscava al mateix temps l’autonomia política; una contradicció que Alcalá-Zamora va formular així a Cambó l’any 1918: no es pot ser alhora el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d’Espanya. Aquesta incompatibilitat fonamental ha persistit. La Constitució del 1978 va proposar inicialment un model asimètric, que reconegués el pes específic de les “nacionalitats històriques”, però això va ser ràpidament corregit. L’intent de tornar a la asimetria que va representar la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, l’any 2006, va ser tallat d’arrel per la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. 

Però barrejada amb la política hi ha l’economia. La paradoxa és que l’anomenat estat de les autonomies –"artifici abans que edifici", en va dir Pierre Vilar– ha conviscut amb l’accelerada continuació de la construcció de l’Espanya radial, on tot es vol fer girar entorn de la capital. Madrid ja ha assolit representar el 19,3% del PIB espanyol, per davant del 19% català, en un procés de concentració que no pot atribuir-se al procés independentista (l’any 2001 Pasqual Maragall, llavors exalcalde de Barcelona i futur president de la Generalitat, em deia en una entrevista a L’Avenç: “És veritat que les empreses se’n van a Madrid”). 

Per això és tan significatiu el pronunciament recent del Cercle d’Economia, que advoca per “una resposta políticament intel·ligent a la dialèctica centre-perifèria” i per una Espanya “menys radial” i “més alemanya que francesa”, més federal que unitària. Alfredo Pastor, un economista que ha estat directiu del Cercle, em deia, a l’inici de l’onada sobiranista, que ell, contrari a la independència, no entenia per què Espanya no feia cap proposta als catalans per tal que volguessin quedar-se. ¿Ha arribat l’hora d’aquesta proposta? ¿O bé l’únic que se’ns ofereix és “girar full”? Si no tot és possible, què hi ha, de possible? Perquè no deuen voler pas que ens quedem “on som”, oi?