Les guerres aranzelàries: qui hi guanya i qui hi perd?

La història no dona tantes lliçons com voldríem. I les que dona sovint són dolentes. Ara bé, sí que ens diu que les guerres aranzelàries es perden. Es perden per les dues bandes. De fet, són guerres de resistència, en què tots dos bàndols esperen resistir més que l’altre. Inevitablement, qui guanya són tercers.

Hi ha un precedent molt important. La Gran Depressió dels anys trenta del segle XX va néixer d’una crisi borsària (1929) no atesa per la Reserva Federal dels Estats Units i d’una resposta del Congrés dels EUA en forma d’increment d’aranzels (1930) per compensar l’empobriment intern. Tot el món es va quedar parat davant del tancament comercial del país més ric del planeta, l’únic que els podia treure de l’empobriment patit durant la Gran Guerra, i va ser inevitable haver de respondre amb pujades d’aranzels contra ell. El cercle viciós de cops i contracops va empobrir tothom i només es va aturar amb canvis dràstics als governs dels principals països del món, començant pels mateixos Estats Units. Actualment s’ensenya a totes les universitats el greu error de la represàlia aranzelària de 1930: la llei Smoot-Hawley, que va ser aprovada amb un sòlid suport polític però que va fer molt més mal del que ningú no s’hauria pogut imaginar, començant pels mateixos americans. El president Trump ja s’està ficant en un cul-de-sac que s’assembla molt al del president Hoover el 1930. Darrere d’això hi ha una completa incomprensió de les virtuts del comerç, l'internacional inclòs. Se’l veu com el veien els mercantilistes, que consideraven que el que un soci guanya l’altre ho perd. És una creença de qui sempre deu haver fet transaccions amb aquesta visió. No ens ha d’estranyar que els republicans de tota la vida, liberals en economia, estiguin horroritzats amb la política de Trump.

A casa nostra tenim algun bon exemple dels beneficis que es poden obtenir de les guerres comercials dels altres. Quan França i Itàlia es van embrancar en una guerra comercial entre 1888 i 1892, que ja s'anava coent en anys anteriors, tots els països veïns, entre els quals el Regne d’Espanya, se’n van beneficiar exportant molt més a França, sobretot, i a Itàlia. A Catalunya la “febre d’or” venia d’uns anys abans, però la bonança vitícola es va allargar gràcies al conflicte aranzelari entre els dos grans productors de vins.

També són guerres comercials els boicots entre països. S’ha abusat molt dels boicots, com a substitut pacífic de les guerres. Tanmateix, els boicots tendeixen a reforçar qui és al govern dels països boicotejats. Políticament és molt fàcil generar un tancament de files entorn del govern d’un estat que ha estat boicotejat. Això ho coneixen bé les dictadures que han patit boicots comercials en els darrers anys: sigui Rússia, l'Iran, Sud-àfrica o Cuba, per posar exemples ben coneguts. En cada un d’aquests països el boicot no ha debilitat qui estava en el poder, sinó que l’ha reforçat i ha justificat mesures d’emergència de concentració de poder. També va passar a l’Espanya de Franco després de la Segona Guerra Mundial. El boicot esdevé políticament inútil. Es regira en contra de qui el fa.

Que el boicot comercial o la guerra aranzelària la facin polítics que es reclamen “liberals” en economia és més que xocant. De fet, és una demostració que de liberals no en són gens. Són populistes purs i, com a tals, pensen poc (o creuen que tothom pensa poc). Probablement ens trobem davant de polítics amb pulsions autoritàries justificades pel seu populisme, que dona gran urgència a resoldre ràpidament i amb solucions simples els problemes que apareixen, encara que les solucions no tinguin solta ni volta.

Provocar una guerra comercial quan resulta que tens un gran superàvit a la balança de serveis o a la balança de capitals és senyal d’incomprensió profunda del funcionament d’una economia. És normal que les economies més avançades, amb sous més alts, acabin exportant més serveis que no pas béns, en la mesura que les tecnologies més avançades i el capital humà més sofisticat poden estar-se utilitzant com a input indispensable per a la producció de serveis molt demandats (les plataformes digitals en són el principal exemple). És el dia a dia del comerç internacional. A més, exporten molt capital i obtenen uns enormes fluxos de retorn mercès als rendiments de les seves inversions.

No ens ha de sorprendre gens, ben al contrari, que qui està amenaçat per una guerra aranzelària s’afanyi a respondre-hi. Potser el seu país perdrà diners, però segur que qui governa guanyarà eleccions o afermarà el seu poder si es defensa amb un bon atac, comercial o polític. Alguns dels països més empobrits del món han patit guerres o boicots comercials però els governants no han perdut el poder. No crec que sigui el que Trump vulgui, però serà la resposta amb què es trobarà.