La guerra no necessita poètica
Diumenge el 30 minuts oferia Ucraïna resisteix, un reportatge de la periodista de l’ABC Austràlia, Sarah Ferguson. TV3 ja ha emès altres reportatges d’aquesta reportera, com el d'Assalt al Capitoli, on feia una anàlisi de com els radicals partidaris de Trump van assaltar el Congrés dels Estats Units. També Separats per Trump, reunits per Biden, que evidenciava la crueltat de la política migratòria de l’expresident a través del cas d’una mare d’Hondures que intentava retrobar-se amb els seus fills.
Ferguson treballa sempre endinsant-se en el conflicte a través del vessant més humà. Els seus reportatges acostumen a oferir a l’espectador la possibilitat de fixar-se en aspectes implícits en el relat principal. En el cas d'Ucraïna resisteix Ferguson fa una ruta pel país mostrant-nos el dia a dia de la guerra. Penetra en les zones de conflicte però també s’endinsa en l’aspecte més quotidià dels ucraïnesos que queden al país. D’aquesta manera, el reportatge esdevé un espai de contrastos: la periodista ens mostra l’armament preparat per al combat i la música dels que canten per la pau, els morts que provoca la guerra i els naixements en un context tan hostil, la gent preparada per a la lluita i els espais on la gent resa perquè el drama s’acabi. L’escena del militar de les forces especials ucraïneses absolutament equipat per a la guerra i anant a l’hospital a conèixer el seu fill acabat de néixer sense treure’s el passamuntanyes és simbòlica.
Ferguson peca en alguns moments de buscar la poètica de la guerra, sobretot amb alguns detalls del guió que cauen en tòpics efectistes: “És un èxode de proporcions bíbliques” o “És esgarrifós pensar que aquests blocs de pisos seran objectiu de l’artilleria russa”. Les metàfores o l’adjectivació en els supòsits dramatitzen un context que no requereix complements per ser tràgic. Aquesta poètica s’encomana a la locució del doblatge, que deriva en una entonació afectada que accentua la tristesa.
La reportera és hàbil a l’hora d’esmunyir-se en racons d’una potència periodística indubtable. Són les imatges més impactants i doloroses que ens han arribat de la realitat ucraïnesa. Veiem des de soterranis compartits on malviuen persones, espais de fabricació de còctels Molotov, pisos de famílies que han decidit quedar-se malgrat els bombardejos o hospitals oncològics que han de traslladar els seus pacients per mantenir el tractament. Les imatges de l’autocar que transporta nens i adults que pateixen càncer són colpidores. La periodista australiana arriba fins al búnquer des d’on Zelenski s’adreça al món, i allà manté una conversa amb la vice primera ministra del país. Però els testimonis que et queden a la memòria un cop vist el reportatge són els de les persones anònimes. Algunes ni tan sols cal que diguin res. Els seus rostres expliquen el drama. D’altres parlen encara amb la por dins el cos. “Abans teníem una vida. Ara només tenim una existència”, diu una d’elles. La frase resumeix el que veiem en el reportatge. Pura supervivència. Justament és la feina del periodisme deixar constància que tot això existeix.
