Guerra!
Els de la nostra generació no vam créixer aliens a la visió de la guerra com una cosa possible. Els nostres padrins ens parlaven de la Guerra Civil, i encara vam poder sentir gent que en aquella guerra hi havia perdut familiars, o que fins i tot havien quedat mutilats i es passejaven pels nostres carrers en cadira de rodes. Bombardeigs, afusellaments, ferides de guerra: els nostres pares no havien hagut de participar en cap batussa bèl·lica –un fet inèdit en la història d’Europa, fet i fet–, però sí els nostres padrins i repadrins, alguns dels quals es van salvar per molt poc de no acabar davant d’un escamot d’afusellament.
També recordo que els anys d’escola seguíem la guerra del Golf, i que els avions nord-americans passaven per damunt de Mallorca de camí a Kuwait, país que Saddam Hussein havia envaït, talment ara ha fet Putin amb Ucraïna. Poc després vam començar a rebre notícies dels Balcans, amb tot el seu batibull de regions, religions i ètnies, matant-se entre elles sense aturador. Encara amb això en marxa vam saber del genocidi de Ruanda, el 1994; l’any 2001, els atemptats a les torres bessones de Nova York, que bojament van empènyer la invasió d’Iraq, el 2003, ara sí fent caure per sempre més la tirania de Saddam Hussein. Per no parlar de la tensió violenta a Israel, que mai ha deixat de causar víctimes i de recordar-nos que la guerra ens assetja. La Rússia de Putin, però, ha tingut sempre aspiracions expansionistes. Txetxènia, Geòrgia, Crimea: qualsevol que hagi seguit les notícies internacionals de les últimes dècades pot saber quina mena de megalòman paranoic governa el destí del poble rus, que viu sotmès a una autocràcia mafiosa, que ni permet la llibertat de premsa ni la més mínima pluralitat electoral. Al mateix temps que dirigeix un país amb una mà de ferro, bruta de sang, Putin té uns serveis secrets que s’encarreguen de desestabilitzar les democràcies rivals, com per exemple la nord-americana: van intervenir decisivament —amb pirates informàtics— a la campanya Clinton contra Trump, per afavorir aquest últim i portar-lo a la Casa Blanca.
Segons la ja molt suada frase de Clausewitz, "la guerra és la continuació de la política per altres mitjans", la política mai no descansa, sobretot perquè a escala internacional es basa, tot sovint, en les ferides de les guerres anteriors. La Guerra Freda no va acabar de manera justa per al vell bloc soviètic, ni la victòria del liberalisme capitalista va ser tan noble com voldríem suposar. A massa llocs han arribat al poder individus amb escassa cultura política, imperialistes ressentits –Turquia, la Xina, el Brasil…–, que només els mecanismes d’una democràcia liberal –com als EUA– poden tornar a enviar cap a casa, o a la presó. De la guerra n’aprenem que tot pacte és fràgil, que la història avança a cops damunt de la sang dels innocents, i que faríem bé de tenir un exèrcit únic europeu per impedir que les passions expansionistes dels vells imperis es reprodueixin, així com també que els estats membres puguin reprimir les seves minories nacionals.
Melcior Comes és escriptor
