Guerra bruta judicial a Palma
Un cas clar de guerra bruta judicial (lawfare, si s’ho estimen més) és el que han patit Neus Truyol i Imma Mayol, que van ser, respectivament, presidenta i gerent d’Emaya, l’empresa municipal d’aigües i clavegueram de Palma. Truyol i Mayol van ser acusades per la Fiscalia de les Balears d’un delicte contra el medi ambient pel qual els demanava anys de presó. La secció primera de l’Audiència Provincial de Palma ha estimat el recurs presentat per Truyol i les ha exonerat d’haver perpetrat abocaments d’aigües brutes a la badia de Palma, com sostenien la Fiscalia i el jutjat d’instrucció número 12 de Palma, que havia donat empara a les acusacions.
Neus Truyol és una dirigent destacada de la formació ecosobiranista MÉS, que en les dues darreres legislatures ha governat l’Ajuntament de Palma (a més del Govern de les Balears i els Consells Insulars de Mallorca i Menorca) en coalició amb el PSOE i Unides Podem. Truyol ocupa actualment el càrrec de tinent de batle de Model de Ciutat, i és també la candidata de MÉS a la batlia de Palma. En cas d’haver estat condemnada en ferm, hauria hagut d’ingressar a presó per un delicte no comès i, evidentment, això hauria significat la fi de la seva carrera política. Les acusacions de la Fiscalia, per la seva banda, es basaven en la denúncia d’un particular, vinculat, per dir-ho suaument, a la dreta mallorquina de tota la vida. No és la primera vegada, ni de bon tros, que la Fiscalia de les Balears dona mostres de parcialitat política en les seves actuacions.
Dimecres passat l’Audiència Provincial de Palma va emetre una interlocutòria que desmunta una per una aquestes acusacions, com podeu llegir en detall en la crònica de Jaume Perelló a l’Ara Balears. Entre altres coses, recorda que l’abocament d’aigües fecals a la badia de Palma és un problema tan greu i vergonyós com antic, i que de cap manera es pot atribuir a l’etapa de Truyol i Mayol al capdavant de l’empresa municipal. Al contrari, van ser elles les que van promoure mesures per corregir aquest desastre que s’arrossega des de fa dècades, i es van trobar que no van poder implementar-les per falta de competències, que són de titularitat autonòmica i estatal.
Es tractava, en definitiva, d’una maniobra prou barroera que cercava acabar amb la vida (la política, però també l’altra) de Truyol, i de passada la de Mayol. Com va piular el poeta, i activista ecologista, Miquel Àngel Llauger: “Hi ha fiscals i jutges que, per poc que poguessin, ens tancarien a la presó a tots els que no som tan falangistes com ells (o com els partits que se sentien tan feliços amb el bullying judicial a Neus Truyol)”. És la manera de fer de la dreta nacionalista espanyola, en efecte: la feina que tradicionalment solien deixar en mans dels militars i els seus pronunciaments, ara la deixen en mans de jutges i fiscals de part. Dir-ho no ha de ser escandalós: l’escàndol és que la corrupció judicial estigui integrada en el dia a dia del sistema polític.
