OPINIÓ

La granera reial

La hipòtesi “dels morts al carrer”, amb el seu ressò obscè de pel·lícula de zombis, ha tornat a treure el nas aquests últims dies en l’actualitat política del país. Es veu que podem acceptar que l’Estat faci polítiques negligents amb certs territoris, i que això acabi costant vides humanes –a males carreteres, a hospitals mal girbats, vora infraestructures de panfonteta…–, però no s’està disposat a veure que l’Estat pot fer ús de la “força legítima” per intentar mantenir la seva integritat territorial.

Els estats són màquines de poder, forces assentades en la idea d’un benefici comú, per bé que a l’hora de la veritat, com sempre, acabin treballant a favor de les inèrcies dels poderosos, dels que treuen més partit de l’actual ‘status quo’ perquè remenen les cireres més grosses. L’Estat és d’alguns, no de tots. El ciutadà es troba que les forces de l’ordre el poden atonyinar, però ho fan “per al seu propi bé”, per a la seva hipotètica seguretat –et fan mal perquè no preguis mal…–, per fer complir una llei superior. Així s’és capaç de disparar, per exemple, bales de goma, que poden costar la visió o la vida, com en el cas del jove basc aficionat al futbol que després d’un partit, en un tumult, va rebre l’impacte d’un d’aquests projectils al cap, l’any 2012. Ens trobem, a Espanya, que acaben rebent més trompades els ciutadans que es manifesten públicament –més o menys en ordre– que no els criminals armats, que són els que en teoria han motivat que les nostres forces de seguretat hagin de portar pistoles i porres. És més probable morir o rebre plantofades a mans de la policia sent un contribuent sense antecedents penals, però políticament actiu, que no que si et dediques al crim organitzat. No sé si això diu gaire a favor de la democràcia que ens veiem amb l’obligació de suportar.

Interioritzem, com a ciutadans que només pretenem expressar-nos, que hi ha un marc repressiu que ens cenyeix, que ens vigila i infantilment pretén custodiar-nos. Acceptem que som una mena de súbdits, bons per a pagar impostos, sí, però no per a voler més del que s’està preparat per a concedir-nos. Hi ha coses que “no es toquen”, encara. Si vivim en democràcia és perquè en teoria les institucions ens pertanyen a tots, tots les paguem, fins i tot els que més les qüestionen, que no per això tenen menys drets que les persones més conservadores. Però arribats a l’hora de la veritat, hi ha coses que no, que no se’ns deixa replantejar: la integritat territorial de l’Estat, la monarquia.

Qui es posi a repel d’aquestes idees corre riscos que el poden portar fins i tot a la presó sense haver fet gaire res. El Parlament català s’ha atrevit a votar en contra del rei, com si no tingués els drets del propi monarca, que l’any passat va posar-se grollerament en contra dels independentistes en una de les intervencions més vergonyoses que puguin recordar-se d’un cap d’estat europeu. La granera és bona per a tu, però el rei no la toca si no és per passar-te-la per l’esquena. El rei i els seus et poden tupar, com a les rondalles.

Espanya està disposada a tot, sí, per mantenir l’ordre que es dibuixa a la Constitució. Un ordre trucat, fals, emmetzinat de violències i impostures. L’escombra del sistema espanyol té un mànec, que no volen amollar de cap de les maneres. S’hi aferraran fins que se’ls podreixi entre els dits, perquè es vulgui o no hi ha una justícia europea, i una diplomàcia que no callarà, per molt que se la faci fora de l’estat espanyol. Els mateixos que ens diuen que no persegueixen ningú per les seves idees expulsen els diplomàtics que no canten la cançó patriotera que volen sentir. Cal que tot canviï perquè tot romangui igual, certament. Però si res no canvia, tot s’esbuca.  

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF