Si no fos per això d’Andalusia, la corbeta 'Infanta Elena', de l’armada espanyola ‒quasi escric invencible!‒, navegant per aigües de Gibraltar amb l’himne nacional a tot volum per la megafonia hauria estat un sus d’excepció per a aquests dies de commemoració constitucionalista, constitucionaloide o constituciolàtrica. Hom ja no sap què ha de pensar.
Ja estam que el principi que es degué aplicar en aquest cas (que no hi ha d’allons? veuràs si n’hi ha…) no record que quedi recollit en l’articulat de la carta magna. Però cosa ensuma el servei d’informació dels ocupants britànics del penyal, que s’ha referit així a la feta: “Navegant entre la poca vergonya i l’infantilisme, aquí tenim la 'Infanta Elena' manifestant les glòries d’Espanya…”. No passarà res, el regne d’Espanya no reconeix l’existència d’aigües britàniques per allà. I hi haurà qui, en lloc de preocupar-se pel seny que s’hauria de tenir per menar coses com ara un vaixell de guerra, encara ho aplaudirà.
Donaria per a una pel·lícula. Potser per a més, si algú hagués canviat el casset de la marxa reial per qualsevol altre, com he llegit que va fer al seu moment el moviment contra la guerra del Vietnam, que substituí l’enregistrament de l’himne que havia de sonar en una solemnitat militar per 'White Rabbit', una cançó dels Jefferson Airplane que era una mena d’himne hippy i psicodèlic.
Però l’èpica naval ha quedat un poc en segon terme devora el rebombori de les eleccions andaluses i Vox. No diré que no preocupi, però es tracta d’una preocupació que tampoc no ve de nou. Ja fa temps que el discurs que en Vox s’aguditza fins a la patologia ha estat introduït com si res fos estat a la vida pública espanyola. Amb l’ajut dels que es diuen equidistants, la carrera del PP i Cs per veure qui la deia més grossa contra l’independentisme català i els catalans en general ha ajudat a normalitzar el que de cap manera hauria de ser considerat normal; però la cosa ve d’abans, posem per cas d’unes concessions de llicències de ràdio i televisió fetes especialment pel govern de José María Aznar, i en general pel PPSOE, d’una manera que només pot ser considerada com un cop d’estat mediàtic, que va marcar un punt d’inflexió al “sincompejismo” del franquisme no tan residual i va donar nova carta de naturalesa a la ultradreta més cavernària i a la més dissimulada dins el panorama públic del regne.
Una preocupació que ve de sempre, del mateix origen de la Constitució, tolerada per un règim en reforma sense trencament que maldava per amollar com menys millor, fent sonar pels altaveus corresponents la dansa dels sabres. El poble va votar, sí. Sempre he pensat que una part important perquè ja estava ensinistrada per votar amén al que li digués el poder, i una altra perquè qualsevol cosa era millor que continuar sota el règim que seguia afusellant i torturant i veia en la reforma i la Constitució un recurs provisional de transició a una veritable democràcia.
Aviat el que havia de ser rampa d’enlairament es va convertir en llast, mentre passàvem del canvi a la moguda, i després a la majoria absoluta d’Aznar, hereu del partit fundat per Fraga, un falangista que s’havia oposat a la Constitució. I el cop d’estat judicial, i un TC que ara mateix ha estat tan posat en evidència per la vaga de fam d’uns presos polítics que s’ha sentit en la necessitat de sortir a justificar-se. I uns defensors de la Constitució que no dubten a modificar-la quan Alemanya diu sus, però que, per al consum interior, han passat del constitucionalisme a la constituciolàtria, com si dels immutables principis fonamentals del regim es tractàs. Fins i tot a costa de trair l’esperit del debat constituent i forçar la lletra, que és el que va passar amb la fantasia del 155.
De la corrupció, dels GAL, de les retallades democràtiques en nom de la lluita contra ETA, de l’anticatalanisme com a recurs propagandístic perpetu dels “socialistes” per Andalusia i Castella… no cal ni parlar-ne. Perquè ara ve Vox i n’hi ha que diuen que tenim més motius per tremolar que amb els Casado i Rivera i el Suprem i l’'aporellos' i la corbeta 'Infanta Elena'. I, naturalment, que la culpa és dels catalans. I servidor pensa en els Sex Pistols i el títol d’aquella pel·lícula: 'The great rock ‘n’ roll swindle', la gran estafa del rock and roll.
