De Glasgow a Janitzio, passant per aquí
Per Tots Sants, a Glasgow, Escòcia, es reunirà el ple de líders mundials que obrirà la XXVI Cimera de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (COP26). Un Omnia Sanctorum que arriba ple d'urgències inajornables. Amb els deures que s’havia imposat la comunitat internacional en les cimeres anteriors només a mig fer, en el millor dels casos. Amb un darrer informe d'avaluació del Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC) que posa de manifest una situació d’escalfament global molt greu que frega el punt de no retorn. Un informe que penja, com espasa de Dàmocles, sobre les testes ungides del poder mundial, el contingut del qual fa referència a un tipus d'“infortunis no decretats pel destí” que els mortals “atreuen amb les seves bogeries” que Homer descriu a l’Odissea, i que ara la humanitat no pot defugir d'afrontar.
La data d'inici de la conferència no deixa d’estar plena de simbologia. Ens apropa als rituals de les comunitats indígenes de Mesoamèrica en la Nit de Morts, que avui encara persisteixen profundament arrelats. Són comunitats, algunes, que s'han convertit en referents de la lluita contra el canvi climàtic, com a víctimes no responsables del desastre. Tot plegat, el 'moment novembre' de la festa pels avantpassats en aquesta cimera pel clima, inexorablement, ens transporta al compromís de tots amb les generacions futures. El totpoderós president Biden, que arribarà a la cita només amb els deures mig fets, ha demanat audiència a l’activista ecologista Greta Thunberg per entrevistar-s'hi. Molts de simbolismes, però no només de desitjos viu la humanitat, són imprescindibles fets concrets.
La cimera sobre el clima que es fa a Escòcia, un cop més, ens tornarà a situar davant una responsabilitat compartida. Una versió real, crua i ineludible d’un “no pensis què pot fer el món per tu, pensa què pots fer tu per tu i pel món”, de sonoritat kennedyana. Aquesta música passa per definir, tots i cadascun, el que ens pertoca fer a casa nostra, com a ciutadans i com a país. Quin compromís li cal adoptar a una regió que es dedica al turisme, una activitat econòmica altament contaminant, per complir la quota de solidaritat amb la resta d'humans. I, no obstant això, ens trobam que sovint s'exercita un negacionisme de baixa intensitat. No es nega l'existència del canvi climàtic, que seria molt gros, però no es gosa abordar les causes que el provoquen. Una mena de colesterol silenciós que impedeix acceptar l'evidència i ennigula l'entesa amb la creença que tot tornarà a ser igual que abans. La paradoxa de Teseu s’escola pel riu d'Heràclit.
La veritat és que el món no tornarà a ser el mateix que era abans de la pandèmia, sorgiran nous costums que afectaran l'activitat humana i la manera de consumir. Nous reptes col·lectius per afrontar els “infortunis no decretats pel destí”, que no es resolen ni amb rogatives, ni fent novenes i altres credos negacionistes. Ben al contrari, cal arromangar-se, baixar al fang i no defugir les certeses que la crisi ha posat sobre la taula. En aquest sentit, el xoc provocat per la paralització quasi absoluta de l’activitat turística durant la crisi sanitària ha generat dubtes, més que raonables, sobre la conveniència de continuar apostant per una economia tan vinculada a una sola font d'activitat. La paralització del turisme transcendeix la mateixa activitat i ens aboca a la revisió del model econòmic en conjunt. I, en aquest context, la declinació dels vocables 'inclusiu' i 'divers' esdevé ineludible.
Si a aquesta cautela que s'ha instal·lat en el consum i a la incertesa que ha crescut al voltant de la recuperació de l'activitat productiva hi sumam les limitacions que ens imposa l'horitzó 2030 europeu –per no parlar de la fatalitat derivada de la dependència extrema en la producció de béns– haurem de convenir que a la llista de noves paraules imprescindibles a declinar seria convenient incloure-hi, també, els vocables 'decréixer' i 'produir'. En definitiva, de Glasgow a aquí, tot condueix a la necessitat d'una estratègia global i inclusiva que abordi el decreixement i la diversificació. No és suficient amb la revisió del model turístic, sinó que és necessària la redefinició model econòmic en el seu conjunt. Un Omnia Sanctorum ciutadà i de país.
Dies enrere, en una taula rodona sobre el 'Futur que volem' que havia organitzat el Col·lectiu Alternatives, els ponents coincidien que el país estava mancat d’un pla estratègic governamental que guiàs la transició cap a un model econòmic diferent. Immediatament, vaig adonar-me que si bé les Illes Balears no tenien un pla estratègic, algú sí que tenia un pla per a les Illes. Només calia mirar la pressió que el mercat i les corporacions internacionals exerceixen a través de la compravenda de propietats immobiliàries i actius hotelers, i la valoració comercial que es fa de qualsevol espai públic i privat, per intuir que el seu pla per a les Illes és convertir-les en un lloc objecte de lliure comerç sense límits. I, davant d'aquest pla del mateix mercat, no hi ha una resposta estratègica que reforci la voluntat sobirana dels ciutadans per contrarestar-ho.
A Mèxic la Nit de Morts és la festa més autèntica, en el sentit de ritual ancestral i de comunitat. De tots el llocs de tot el país, la més singular i rica en matisos és la celebració que té lloc a l'illa de Janitzio, situada al mig del llac de Pátzcuaro, a l'estat de Michoacán, on tota la Nit de Morts les dones i els infants vetlen les tombes dels seus avantpassats, als quals han duit els aliments i coses que més els agradaven i els han encès una espelma. Des de la muntanyola de devora s’observa el cementeri ple de llumetes bambolejant. Mentrestant, al ras de la nit, des de lluny, els homes de la comunitat entonen cançons purépetxes en què les dones són el tema central. Podries substituir femení per indígena, i desconstruint aquell fil de simbiosi per arribar a més elements essencials. Però, en essència, vetllen per els... això és el que necessita el país.
Celestí Alomar és geògraf
