"La gent no s'adona del poder que té"
Vivim un temps en el qual l'ecologisme està de moda. Hi ha les mil i una evidències i certeses que l'excés sense límits, i cada cop més injust i desigual, que caracteritza el que hem anomenat "modernitat" ens ha abocat a una situació irreversible que ens obligarà a afrontar canvis sense precedents, també injustos i desiguals, arreu del planeta. Davant aquestes evidències cada cop més clares i innegables, el capitalisme veu l'ecologisme com una nova marca. L'ecologisme "ven". Així els anuncis semblen campanyes ecologistes i sota el vocabulari sostret dels moviments socials, amb imatges de mons rurals, solejats i verds tan idíl·lics com irreals, ens venen la seva suposada "responsabilitat" i contribució a la transició "verda". Però aquest mateix món utilitza les pitjors de les seves estratègies contra persones i moviments que qüestionen, assenyalen i combaten aquesta hipocresia infinita dels poders absoluts intocables vinculats a l'economia de mercat, l'acumulació per despossessió, l'extracció de recursos, l'explotació i els privilegis. Històries del poder i de la vida és el títol del documental de Manuel Ruiz i Pablo Llorca que s'estrenarà el mes de novembre al nou Ateneu La Maliciosa (ateneomaliciosa.net) a Madrid, una preestrena del qual la vàrem poder veure el passat divendres 17 de setembre a l'Ateneu l’Elèctrica de la plaça Quadrado, amb la presència d'un dels seus directors, Manuel Ruiz. Compartírem i gaudírem després d’un col·loqui sobre les inquietuds que ens travessen a tantes, quan veim la impunitat amb què aquests atacs i aquestes perversions, que juguen amb l’esperança o desesperança de les persones, agafen terreny paralitzant una societat cada cop més anestesiada.
Les històries que són la base del que ens vol mostrar i de les reflexions a les quals ens vol dur aquest documental són el testimoni directe de quatre activistes a l’estat espanyol contra casos de corrupció política i destrucció del territori. Són històries de com el poder -poders econòmics i empreses amb connivència, i fins i tot, en molts casos complicitat, de les mateixes institucions, polítics i forces i cossos de "seguretat"- ataca aquelles i aquells que defensen la vida. I ho fa atacant la seva pròpia i particular vida, esperant-los sols, i intentant destruir prestigi, quotidianitat, seguretat, economia i vincles.
A Colòmbia i altres països d'Amèrica llatina les defensores i defensors sostenen, combaten i afronten situacions encara més despietades d'atacs a la seva integritat personal i física. Fins al punt que algunes d'aquestes defensores dels més bàsics drets humans són aquests dies a Mallorca sota programes de protecció que determinades entitats i comunitats autònomes articulen per a treure-les del país -a elles i, a vegades, filles i fills o parelles- durant un temps per a garantir que no les assassinen els sicaris, l'exèrcit o el mateix estat. Moltes són víctimes allà del que anomenen terrorisme d’estat, majoritàriament en territoris posseïdors de recursos que s’exploten per empreses, transnacionals i interessos del nord global que nosaltres habitam. Viuen situacions de desprestigi, amenaces i coaccions, detencions arbitràries amb violència, insults i vexacions, denúncies falses i agressions. Tot un seguit d'atacs que elles sostenen des de la convicció, la legitimitat, la dignitat, la col·lectivitat, la ràbia, el suport i la protecció mútua, no sempre, però, suficients.
Tot això, en un mateix món que col·lapsa a marxes forçades. Un col·lapse per fer front al que sembla que només trobam negacionisme polític (més o menys evident i explícit) i una capacitat immensa del capitalisme per reinventar-se i vendre’s, d’apropiar-se de relats i esperances malgrat la seva palpable agonia com a model econòmic i social que ha assolit una complexitat massa sovint inintel·ligible i aparentment inabordable. A vegades, des de la societat sentim la impotència, la frustració i el desànim per la sensació de no trobar una solució suficientment urgent, efectiva i universalitzable per tombar aquesta estaca immensa que ens esclafa. Però els valors i els testimonis de totes aquestes persones atacades pel poder per defensar la vida ens recorden que ja som en el camí. Que som moltes i molts a moltes bandes del món, i que potser, com diu el poema de Joan Brossa musicat per Maria Arnal i Marcel Bagés, “ La gent no s’adona del poder que té”. Només cal, idò, ser-ne conscients i continuar.
