La gent gran som nosaltres

Ens dividim en criatures, joves, adults i gent gran. Una sola persona pot arribar a tenir totes aquestes denominacions al llarg de la seva vida, segons com sigui de llarga la seva vida. Que després el títol es correspongui amb la idea preconcebuda que en tenim és una altra qüestió. D’entrada, ens classifiquem per edats. I ens tractem d’aquesta manera. Molt sovint, malament. L’organització de la societat contemporània es basa en un model d’aparcament quan tenim pocs anys i quan en tenim molts. Hi ha alternatives, però no són majoritàries. Majoritàriament hi ha queixes i demandes. 

Aquesta setmana han tornat les abraçades dels visitants de les residències de gent gran. Afortunadament les persones residents han pogut sentir el contacte humà durant tot aquest temps a través dels treballadors que en tenen cura. La novetat és que ara les podran rebre també dels seus parents, de les seves amistats i de les seves coneixences. Tenim la mania que la vida comença i s’acaba en la família i, sortosament, hi ha vida més enllà. Com totes les institucions, la família tampoc no és perfecta. I com tantes institucions, pateix de manca d’autocrítica. Com que és molt delicat jutjar la vida dels altres, i molt poc prudent, sempre és millor que cadascú faci un exercici honest amb si mateix i se senti el més alleujat possible. O tan culpable com els dits l’assenyalin. Per circumstàncies de tot tipus, sovint no podem viure amb la gent gran, però tampoc no ens prova “abandonar-la”. La pandèmia ha tret a la llum una hipocresia notable i ha eixamplat la base de la carrincloneria. Tant és així que encara no ha començat el veritable debat sobre com afrontem socialment la vellesa. Vivim molt més, sí, però ¿en quines condicions? Per què hem de tenir una vida llarga en comptes d’una vida intensa? Com ens atrevim a tractar les persones de més edat amb una condescendència de clatellot, com si les persones grans no haguessin estat abans criatures, adolescents i adultes amb les seves vides plenes o buides? ¿I quan es va inventar parlar d’avis i d’àvies si molta gent gran no té nets ni netes i als adults no els posem el genèric de pares i mares si és que no ho són? Infantilitzem extremadament els dos extrems de la vida. S’assembla massa el tracte que tenim cap a les criatures i el que tenim cap a les persones que han viscut molts anys. És possible que la vellesa ens converteixi en éssers més febles i més dependents, però no en imbècils. Tampoc no ho són els infants, i per la manera com els tracten alguns, ho semblen. Alguns. Respectem els vells erudits per la seva saviesa però al mateix temps acomiadem persones sàvies en habitacions de silencis. 

De mica en mica anem recuperant el bé tan preuat de les abraçades, que tenen valor quan representen un enllaç volgut i fins i tot desitjat. Si no, només indiquen una pura transmissió de suor. L’escalfor sempre és una altra cosa. Les abraçades no cal que siguin excessivament llargues ni que ens tallin la respiració. Tocar-nos no és una banalitat. És un gest necessari per suportar el camí que ens imposen els dies. Per això l’amor és tan important i per això també és essencial assumir el naixement i la mort. Convertir-nos en persones adultes que comprenen, encara que costi d’acceptar, un cicle misteriós pel qual tots hem de passar per força i que es responsabilitzin dels seus actes així que tinguin l’edat necessària per fer-ho. A partir d’aquesta setmana es pot visitar la gent gran que viu a les residències i fer-los una abraçada. Des de sempre es pot reflexionar sobre la manera com abracem la vida.