20/04/2021

El futbol i el món que ve

3 min
Disponible en:
Escolta aquí l'article en àudio

1. Impacte. Si, com deia Manuel Vázquez Montalbán, Espanya és la Lliga de futbol i la Guàrdia Civil, sembla que l’edifici trontolla, després de l'anunci d’una Superlliga europea, amb lideratge del Real Madrid i del Barça. L’aposta ha irritat els governants que esperen el dia que la seva selecció guanyi alguna cosa per fer saltirons a la tribuna de l’estadi i fer metallenguatge sobre l’orgull nacional. I Macron, afecte a l’Olympique de Marsella, ha estat especialment bel·ligerant.

Que a Espanya el futbol ha arrossegat sempre el llast del seu llarg trajecte dins la dictadura franquista, quan es va consagrar la rivalitat Barça-Madrid, és una evidència. N’hi ha prou amb veure el caràcter opac i les personalitats sinistres que l’han governat en els últims temps, amb figures com Ángel María Villar (no cal parlar de l’invisible president actual de la federació) o l’inefable Javier Tebas. Però certament el futbol ha alimentat algunes ficcions: la del mèrit (elegant eufemisme del talonari), la de la possibilitat que David guanyi a Goliat i la del poder de la paraula dels aficionats. Com que estem en el terreny de les creences, si la gent ho compra ja n’hi ha prou. ¿Ho seguirà comprant si la competència es desplaça a fora i a cada casa només queda un campionat d’escorrialles? ¿Es mantindrà la tensió i l’atenció si els partits de màxima rivalitat es multipliquen i perden caràcter excepcional?

Florentino Pérez, president del Reial Madrid i impulsor de la Superlliga, a l'estadi de La Romareda, el gener de 2020.

El millor que he llegit fins ara d’aquest episodi són les paraules de Rummenigge que Toni Padilla ha portat a aquestes pàgines: “Més aviat tots els clubs d’Europa haurien de treballar de manera solidària per garantir que l’estructura de costos, especialment els salaris dels jugadors i els honoraris dels agents, s’ajusti als ingressos, perquè tot el futbol europeu sigui més racional”. Els actuals governants –FIFA, UEFA i federacions nacionals– no només han estat incapaços d'afrontar aquest problema sinó que són directament còmplices de la situació. ¿Cal esperar que això canviï per aquesta fugida d’escala? Només els que creuen en la racionalitat del capitalisme especulatiu s’ho poden imaginar.

2. Anem a pams. Certament hi ha hagut canvis estructurals a les societats europees d'ençà que es va configurar el futbol tal com s’ha entès fins ara. De cop ens adonem que els països europeus, un per un, són poca cosa. ¿La Lliga europea com un primer pas cap a una cohesió més gran d’Europa? Aquest podria ser un argument per als que creuen en les virtuts comunitaristes del futbol: es comença per la Lliga europea i s’acaba en l’elecció d’un president per sufragi universal. Em sembla que no es ben bé aquest l’objectiu dels seus promotors, que busquen simplement un espai econòmic més gran per explotar el seu producte. Però el negoci està en les baixes passions. I Europa ¿és un espai prou homogeni per teixir poderoses rivalitats transnacionals?

Un problema cabdal del futbol és que amb l’afany d’obtenir diners sense reduir costos es multipliquen els partits fins a l’infinit, amb la qual cosa hi ha una pèrdua d’interès per la rutina i per la pèrdua de qualitat del futbol que comporten les conseqüències físiques –i la multiplicació de lesions– d’un calendari tan atapeït. I les audiències baixen. ¿La Superlliga resoldrà això?

Que l’escala europea és el nostre futur en tots els àmbits no ho dubto, i que les dinàmiques que superen fronteres són positives em sembla evident. Però aquest salt respon en bona part a una dinàmica econòmica que és global i brutalment selectiva, que en tots els àmbits allunya la ciutadania de les decisions i del control de les coses. Alguns dirigents, amb poder i ambició, s’hi apunten. Els signes del temps van a favor d’ells. No m’estranya que algunes veus, sensibles a una idea mitificada del futbol però amb llums per veure cap on va el món, hagin optat ja per la malenconia. Curt i clar: la pèrdua de pes de la ciutadania és el gran problema en un món en poques mans. I ja es curiós que calgui el futbol perquè alguns se n'adonin.

Josep Ramoneda és filòsof.

stats