Fum, fum, fum

Tornar gran vol dir, també, entendre que el món no sempre té sentit. Aquesta conclusió pot estar motivada per diferents esdeveniments o circumstàncies personals, però estic pràcticament segura que existeixen alguns denominadors comuns entre les persones que comparteixen generació, lloc de naixement, cultura popular o estatus econòmic, entre d’altres variables. En aquest sentit, crec que no seria gens forassenyat suggerir que tota criatura catalanoparlant ha passat per aquell punt d’inflexió vital en què, al bell mig de l’efervescència nadalenca, ha entonat les primeres estrofes d’una de les nadales més populars que existeixen en català i, amb el convenciment que la maduresa ja és irreversible, ha arrufat les celles i s’ha preguntat “Per què hi hauria d’haver tant de fum, el vint-i-cinc de desembre?!”.

La Viquipèdia —com a bastió ‘simbolicokitsch’ de la saviesa popular, si és que aquesta unió de conceptes no ha esdevingut definitivament un oxímoron— afirma que es desconeix l’origen d’aquesta sobreabundància de fum el dia de Nadal, si bé se suggereixen possibles explicacions relacionades amb el fet d’encendre una foganya o amb altres cants o rituals. Sigui com sigui, és evident que, sense el fum, aquesta nadala perdria tot el carisma; així doncs, i com que qualsevol producte artístic, intel·lectual o de tradició popular és susceptible a les reinterpretacions que en fan les generacions posteriors, em sembla adient provar de trobar-li un significat nou, vigent i coherent amb el nostre moment històric, al “fum, fum, fum” del vint-i-cinc de desembre, ni que sigui per atenuar la perplexitat dels infants a força de significacions vàlides que afegeixin una nova dimensió a aquesta tornada musical omnipresent.

El fum com a referència a les foganyes seria una al·lusió molt agafada amb pinces, si l’extrapolem a l’actualitat, sobretot perquè, en una comunitat que s’agermana al voltant dels foguerons per la revetlla de Sant Antoni i que recupera el foc com a element simbòlic i purificador durant la nit de Sant Joan, associar el fum justament al dia de Nadal seria, com a mínim, arbitrari i fins i tot absurd. En aquest sentit estrictament literal, el “fum, fum, fum” del vint-i-cinc de desembre podria funcionar com a acudit privat, com a gag repetitiu que ja no fa gràcia, per recordar internament alguna ficada de pota gastronòmica memorable que acabés amb un fumeral originat als fogons durant els preparatius d’un dels principals àpats nadalencs.

Bromes a banda, el “fum, fum, fum” podria referir-se també a un dels vicis més molestos i decadents, el tabac: un hàbit que roba salut i diners als qui el tenen incorporat i que, durant molt de temps, es va consolidar com una imposició tàcita a les taules de qualsevol família, equip o reunió, al marge de l’efecte nociu del fum (x3) en els presents. La mà dura que s’instal·larà a Nova Zelanda durant els propers anys, i que, molt especialment, mirarà de complicar l’accés i la iniciació al tabaquisme de les noves generacions, és una versió més elaborada i contundent de la guia que, segons ha transcendit, podria aplicar-se també al nostre país al llarg dels anys vinents. De fet, la pandèmia, que deixa poc espai per a la mentalitat positiva, haurà contribuït, com a mínim, a tornar encara més complicada, embolicada i degradant la posada en pràctica d’aquesta addicció socialment acceptada: n’hi ha prou de fer memòria i recuperar les imatges recents dels fumadors pandèmics que, dempeus a un parell de metres de la taula, tractaven de fumar amb un deix de dignitat mentre afinaven l’oïda per provar de captar alguns fragments de conversa. També és entre còmica i patètica l’estampa dels qui, durant els primers mesos de pandèmia, van haver de circumscriure l’hàbit tabaquer a les parets de la llar i, en molts casos, a la inevitabilitat de saciar la fumera davall d’un extractor de cuina on unes hores enrere s’havia enfornat el vint-i-setè pa confinat. 

Ens hi posem com ens hi posem, però, hi ha una accepció gairebé definitiva, si parlem de fum i de Nadal; una accepció que agafarà més embranzida que mai durant aquestes festes i que, previsiblement, alimentarà més d’una indigestió: el fum metafòric de les converses de sobretaula; el “fum, fum, fum” de les teories conspiranoiques, de la demagògia fatxenda tradicionalment coneguda com “de cunyat”; el fum que, molt probablement, es multiplicarà més enllà del tres en l’oratòria desvergonyida d’alguns personatges amb els quals procurem coincidir, com a molt, durant les festes; el fum, en definitiva, dels discursos incendiaris dels qui voldran recordar-nos que hi ha complots arreu —en les vacunes, en la mateixa pandèmia, en la llengua, en el canvi climàtic, en el feminisme— mentre, amb la mà dreta ben ferma, s’enduen una cullerada de sopa de galets a la boca.

Laura Gost és escriptora