05/02/2021

La fuga de 'youtubers' a Andorra

4 min
YouTube.

Al llarg de les últimes setmanes, com si d’una petita processó es tractés, hem vist com alguns youtubers o influencers –nois i noies que generen una gran quantitat d’ingressos en publicitat al ser seguits a les xarxes socials per gent encara més jove– es traslladaven a Andorra, on la pressió fiscal és més baixa. El més conegut d’ells, El Rubius –amb 40 milions de subscriptors i inclòs l’any 2016 a la llista dels Líders de la propera generació de la revista Time–, declarava fa uns dies que pagar impostos es basa en una relació equilibrada entre l'estat i el ciutadà que, si no es compleix, justifica que aquest ciutadà prefereixi viure en un altre lloc. No tinc cap intenció de jutjar la moralitat o no que hi ha darrere de traslladar-se a un altre país per raons fiscals –sempre que no hi hagi frau–, però sí crec que aquesta fuga de youtubers és una bona oportunitat per revisar el vincle entre el nostre estat i la nostra contribució amb impostos. ¿És realment una relació desequilibrada?

Per contestar aquesta pregunta hem de pensar en les dues parts d’aquesta relació. En primer lloc, l’aportació que fan els ciutadans. És a dir, paguem massa impostos? L’any 2018 els impostos eren de mitjana a la Unió Europea un 40% del PIB. A Espanya representaven un 35%, molt per sota de països com França, Suècia, Italià, Alemanya o Portugal. I el tipus efectiu mitjà que tenim és molt baix en comparació amb altres països. Fins i tot si analitzem el tipus marginal, és a dir, aquell impost addicional que paguem per cada euro de més que guanyem, i una de les principals eines de progressivitat del sistema, veurem que no és dels més alts dels països de l'OCDE –els països rics–. Amb l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat al desembre, el PSOE i Unides Podem van pactar una pujada del tipus marginal màxim fins al 47%. És a dir, les rendes superiors a 300.000 € anuals pagaran, per la part que superi aquesta quantitat, gairebé la meitat de cada euro extra ingressat en impostos. Aquest valor segueix per sota dels tipus màxims que s’apliquen a Bèlgica, Portugal, Grècia o Holanda, i afectarà un 0,17% dels contribuents.

Per descomptat, aquests tipus no són comparables als que El Rubius i la resta d’influencers hauran de pagar a Andorra. Aquest país, que fa dos anys va ser eliminat del llistat de paradisos fiscals de la UE al modificar el seu impost de societats pel qual moltes empreses tributaven al 2%, aplica a les rendes d’entre 24.000 i 40.000 euros un 5% d’IRPF –per sota n'estan exemptes–, i el màxim és un 10%. Alhora, l’IVA (IGI) és del 4,5%, el més baix d’Europa, i no hi ha ni impostos de successions ni de patrimoni. Per tant, Andorra no pot ser considerada un paradís fiscal, però sí que compta amb un sistema fiscal particular que li permet ser un destí especialment atractiu per a les grans fortunes. Aquest desequilibri en la distribució de la renda de la població, amb poca gent pobra i molta riquesa acumulada, permet tenir sistemes sanitaris o educatius de qualitat, amb sistemes fiscals molt avantatjosos. Tot país té dret a aplicar les polítiques, fiscals o no, que consideri que milloren el benestar dels seus ciutadans. El que no pot passar és que aquestes polítiques siguin lesives per a altres territoris, és a dir, que el benefici que se n’obtingui sigui el resultat del perjudici que causen a d’altres, i que aquesta sigui la base del seu creixement.  

Però al mirar aquest equilibri ciutadà-estat del qual ens parla El Rubius cal analitzar també què passa amb la despesa en diferents serveis públics. Al comparar-la amb altres països veiem que Espanya no és un país que gasti de manera especialment ineficient. Els economistes Lago Peñas i Martínez-Vázquez van fer fa uns anys una anàlisi més en detall i van mostrar que en eficiència de la despesa pública en sanitat Espanya arriba a liderar als països de l'OCDE en el període 2017-2012. Analitzant altres àrees, com l’educació o la burocràcia dels serveis públics generals, els nivells d’eficiència cauen, però es troben encara per sobre de països com França, Grècia, Itàlia o Portugal.

No podem negar que hi ha molt espai de millora en l’efectivitat dels nostres serveis públics, així com del seu impacte en la desigualtat. Però del que no hi ha dubte és que no paguem gaires impostos en comparació al nostre entorn ni rebem uns serveis públics de pitjor qualitat. La relació entre l'estat i el ciutadà no és desigual, però el que sí que genera desequilibris és la falta d’harmonització fiscal dins les fronteres de la Unió Europea. El Rubius és totalment lliure de viure i tributar al país que prefereixi, i és feina de la Hisenda espanyola assegurar-se que passa més de la meitat de l’any allà. Però Andorra hauria de ser curosa intentant mantenir una competència fiscal que podria afectar la seva reputació de país seriós, tant financerament com fiscalment, i no malmetent els esforços que ha dut a terme en els últims anys per deixar de ser considerada com a paradís fiscal.

Elena Costas és economista i cofundadora de KSNET