Franco invicte
Aquests dies es compleixen els cinquanta anys de la mort de Franco, un dels moments més grisos en la història recent d’Espanya perquè, ben mirat, no deixa de ser trist que un dictador mori. No em malentenguin: no defenso la immortalitat dels dictadors, sinó el fet que cap d’ells hauria de morir sent dictador o, en tot cas, amb la seva mort hauria de desaparèixer la dictadura. Perquè a diferència de Hitler, Mussolini o les dictadures de Portugal o Grècia, Franco mai fou derrotat i, per això mateix, podem dir que morí invicte.
Aquesta circumstància no és anecdòtica, sinó que ha tengut moltes implicacions. La primera d’elles és que la mort de Franco mai va suposar la fi del règim. L’endemà Espanya continuava sent una dictadura, malgrat que això no impedí el procés cap a una democràcia com la que tenim avui. Però la fi de la dictadura, que podem datar devers el 1977 o el 1978, tampoc va dur implícita la desaparició del franquisme.
El relat oficial presentà la Transició com un cas paradigmàtic de reconciliació fraternal que es va voler vendre com a model per als règims autoritaris de l’Amèrica Llatina o als països de l’est d'Europa, però ningú el va comprar. A aquests països es varen derrocar els règims, en molts de casos de forma pacífica, però això no fou un obstacle per depurar responsabilitats, per fer públics els arxius de la repressió política i per dur a judici o marginar els principals protagonistes de l’opressió. A Espanya això no va passar. El 1977, la mateixa llei d’amnistia que alliberava els presos polítics, se'n cuidà d’amnistiar les autoritats i funcionaris del franquisme, i avui, mig segle més tard, encara segueix en vigor la Llei de secrets oficials del 1968.
Però aquest pacte de silenci va anar més enllà de la impunitat, perquè el que va suposar fou que la memòria més obscura del franquisme s’anés esvaint i desapareixent. Gràcies a això, avui la majoria d’espanyols saben més de la Segona Guerra Mundial que de la Guerra Civil, de la qual ben pocs sabrien esmentar alguna batalla important o un militar destacat. Al llarg d’aquests cinquanta anys s’han fet molts d’acudits de Franco, però mai s’ha parlat seriosament de les famílies i empreses que es varen aprofitar d’un règim criminal i corrupte. L’amnèsia de la Transició havia funcionat.
La necessitat de trencar avui aquest silenci no ha de ser un clam per a la revenja, sinó l’assumpció de la responsabilitat col·lectiva del passat. Una societat que no és capaç d’enfrontar-se als seus fantasmes no deixa de ser una societat immadura i mal cohesionada, i aquesta immaduresa és, curiosament, un dels aspectes que més han perdurat del franquisme: la idea que els espanyols són gent apassionada i bona d’encendre, als quals val més amagar les coses perquè no prenguin mal. Una idea prou pessimista de la gent d’aquest país que en la Transició fou admesa sense discussió per gairebé tothom.
Mantenir aquesta visió caïnita d’Espanya és la darrera jugada mestra del franquisme, el que li ha permès mantenir-se latent com un herpes, esperant una nova oportunitat. L’actual desprestigi de la classe política o el col·lapse d’alguns serveis públics han creat el marc ideal perquè pugui reaparèixer i imposar el seu relat aprofitant l’amnèsia que deixà el nefast pacte de silenci de la Transició. Ben igual que Franco, el franquisme mai ha estat derrotat i, amb la bona salut que sembla tenir darrerament, continuarà també per molts d’anys invicte.
